PER MOLTS ANYS !

Avui fa tres mesos que la llevadora (la Txell) em va donar en braços per primer cop ma filla Carla, encara tacada de sang i amb el greix enganxat per l'esquena; tot just l'acabàven de treure de la panxa de la meva dona on tan a gust hi havia estat els darrers nou mesos. Mentre el ginecòleg cosia la Belén jo estava amb la Carla fins que va torna r la llevadora per fer-li les primeres atencions, pesar-la, etc.

Després la varen tornar amb sa mare, encara al quiròfan.

En tres mesos s'ha fet un tip de créixer. De fet sempre ens ha dit tothom que està gran pel temps que té i no m' extranya perque menja molt i sempre li senta bé. No ha estat per ara criatura de còlics i té molta facilitat per fer el rotet ! Al principi li costava anar de ventre i li havíem d'estimular però ara ja ho fa tota soleta perfectament.

Ja és una doneta: fins i tot sembla que dorm més ara que no pas quan era més petitona. Ara dorm de día (no molt, pero dorm !) ; abans es passava el día sencer desperta menjant o plorant i només volía bracets i passejadetes. Ara sembla que es va quedant estiradeta sense plorar i es distreu movent els bracets, mirant dibuixos a la tele o amb els ninots que li penjem davant. És un descans perque haver-hi d'estar sempre pendent és un xic pesat sobretot per la Belén que s'hi està tot el día.

La nit segueix dormint-la bastant bé, tret d'alguna excepció normalment ens dorm sis i set horetes ben bones, la qual cosa s'agraeix.

Aviat quan hagi fet quatre mesos l'haurem de deixar al jardí d'infants i la meva dona començarà a treballar. A veure com s'ho pren la criatura...: l'hem acostumada molt a braços i a portar-la amunt i avall per adormir-se i no crec que al jardí d'infants s'ho estiguin per hòsties i la deixaran bramar fins que s'acostumi a estar soleta.

Ja en parlarem; de moment queda un mes per veure com creix el meu NERVI PETIT.

EL DÍA COMENÇA A ESCURÇAR

Ahïr dimecres, en arribar a casa i veure que les meves dones no hi eren, vaig aprofitar per endur-me la Nera (l'Schnauzer de la foto) a correr pel bosc; a veure cóm està de fons físic.

Darrerament s'havía engreixat i la tenim una miqueta a règim.

Doncs bé, hem sortit a pujar al Turó Gros des del Coll de'n Cona a uns escassos 620 metres d'alçada i punt d'inici dels camins que carenen la serra del Montnegre o bé cap al Vallès, o que davallen per l'altre vessant cap a St.Cebrià, o que s'enfilen cap als cims.

La Nera no és de moment un fenòmen físic: hem trigat deu minuts en arribar fins l'estació meteorològica (726 metres) i deu minuts més en fer el cim (759 m.) . Si bé és cert que la ruta és molt costeruda i la pobre gossa no té costum de correr tanta estona.

El camí és molt boscós: comencem tot just a uns 620 metres d'alçada envoltats de sureres, arboços i castanyers (algún avet a la banda del Vallès) i a mida que enfilem cap al cim van dominant les alzines i els roures. Hi ha falgueres i sotabosc per tot arreu fent impossible sortir-se'n del camí.

Hi ha bastant fang de les darreres tormentes que hem tingut per l'Alt Maresme pero l'anem saltant per no embrutar-nos massa els peus.

Un cop al cim no tenim gaire temps per descansar ja que els díes ja no són tant llargs: són gairebé les vuit i el sol ja s'ha post darrere de les muntanyes a ponent així que sense deixar que la gossa respiri comencem a davallar, aquest cop no per la pista diguem-ne principal sino per un camí més estret i poc fressat que hi va més o menys paral.lel, menys costerut pero més constant (així em permet anar a un ritme més còmode corrent en baixada), pero amb la vegetació molt més apretada: les branques dels castanyers creuen el camí i hi fan una ombra que ara sí que se'ns ha fet de nit de sobte !!

Hi ha tanta vegetació que he d'anar apartant-la amb els braços a mida que corro i he d'anar inclinant el cos per evitar estampar-m'hi sense deixar de correr.

La gossa ara ja no va tant falaguera com a la pujada: es nota que està cansada perque en lloc d'anar davant meu ara va darrere (...i a certa distància...) i la sento respirar fort com si es tractés d'un St.Bernat i no d'un Schnauzer.

Quan sortim d'aquest caminet i anem a petar a la pista principal ja gairebé a baix a l'encreuament de camins inicial sembla que es faci de día un altre cop (no és cert pero passar de la foscor gairebé total del caminet a la poqueta llum que encara arriba a la pista principal es nota molt).

Bé, tan sols hem estat uns quaranta minutets corrent pero ja està prou bé per començar a correr amb aquest gos. Abans tenía una gossa d' atura, la Daia, amb la qual m'anava a correr sovint i fins i tot haviem fet alguna travessa pel Pirineu amb ella: aquesta sí que era una màquina i molt obedient !!

Llàstima que els díes s'escurcen i aviat quan plegui de treballar ja serà negra nit. Aleshores només podré anar a correr per pistes amples i conegudes : tampoc em desagrada anar de nit pel bosc, de fet és quan he vist més animals grans (senglars, genetes, cabirols, l'òliba, etc)

ELS LLOPS DEL MONTNEGRE

Històricament el Montnegre havía estat, com totes les àrees densament forestades d' Europa, indret ideal pel llop i malgrat avui día ja no en queden , sí que ens resten tot de llegendes que hi parlen i molts topònims que en fan referència.

Miraré d'aprofitar la meva afició a córrer pel bosc per visitar indrets que esmentin el llop.

Divendres 22 d'agost vaig fer-ne la primera:

Començant a córrer al coll de Can Benet (523m) per la pista que va cap a ponent direcció St.Martí de Montnegre. Tot d'una, passats uns 300 metres hi ha un camí a ma dreta que davalla cap al fons de la vall que separa la serra del Montnegre i els turons que van marcant els pendents cap al Vallès i, més endavant, van a petar a Fuirosos.

És un camí bastant costerut en baixada (cal tenir-ho en compte a l'hora de tornar, que farà pujada !!) voltat d'un bosc molt dens. Com que ens trobem al fons de la vall, hi ha una foscor que no es correspon amb la llum que hi havía a dalt del coll. Els arbres són alts i s'hi barrejen castanyers, arboços, sureres, alzines, avellaners i llorers. Falgueres s'estenen pel sotabosc donant un aspecte encara més ombrívol a tot el paisatge.

Vaig creuant un munt de torrenteres fins que en un punt on s'hi ajunten dues de grosses hi ha el Salt del Llop. Precisament avui fa un día grisot i un plojim constant m'acompanya tota l'estona. Aquí l'altímetre em marca 300 metres escassos i ara s'ha de desfer el camí.

Hi ha un parell de caminets que surten cap a ponent i que imagino em permetríen fer una ruta circular de tornada pero veig que s'acosta una tormenta i prefereixo no fer invents avui. Així que torno directament cap al Coll de Can Benet. En arribar-hi he vist una parella de corbs: és bastant estrany ja que el còrvid típic d'aquesta zona és el gaig. És curiós que quan vola el corb no es veu cap altre ocell al cel.

Aquesta nit ha fet una bona tempesta de vent, aigua i trons. A banda de caure amb força s'hi ha estat unes quatre hores plovent. He fet bé doncs en no encigalar-me pels camins desconeguts...

BATEIG

Ahïr vàrem batejar la nena. Per sort aquest cap de setmana ha afluixat la calor i fins i tot divendres i dissabte va fer fresqueta a casa.

Mossèn Alfons, el mossèn del poble és un crack. Molt catxondo tota l'estona i en acabat em surt amb el comandament a distància de les campanes que han instal.lat ara fa unes poques setmanes per a que el pare de la nena engegués les campanes. Després a dins, a la sagristía, em va seguir explicant com anàven i vinga a fer-les repicar !

Estàvem a l'altar el mossèn (evidentment), la mare amb la nena en braços, jo mateix, i el padrí (en Xisco) i la padrina (la Gemma). Tot i ser poquets (només hi havía la familia més propera més els mallorquins, Santi i Vane, Joan i Alicia), ompliem gairebé mitja esglèsia del poble. És petitoneta pero molt maca i agradable.

La nena s'ha portat molt bé, dormint tota l'estona fins i tot quan l'han ungit amb els olis i li han ruixat l'aigua pel cap.

Després cap a Vil.la Minerva a posar-nos les botes.

Ténen el jardí impressionant fins i tot a ple estiu: la gespa impecable i tota la vegetació molt ben cuidada, i la piscineta, les fonts, etc. El servei també impecable i el menjar molt abundant i molt bo. Hem començat a les sis o quarts de set i ens hem anat passades les deu del vespre.

Ha hagut una sorpresa: han aparegut en Mickey i la Minnie a fer-se fotos amb nosaltres i a donar uns regalets a la canalla. No només els críos s'han fet fotos amb ells: algun i alguna ganapia se n'ha fet també.

Després tothom cap a casa seva. Jo encara m'he donat un banyet a la piscina (tot i que feia fresca) mentre en Xisco i la Mónica s'han près la darrera copeta del cap de setmana.

Per cert, avui 11 d'Agost faig 41 anyets !!

PRIMERES VACUNES

Ahïr dimecres li vàren posar les primeres vacunes a la pardaleta de la foto i es va portar molt bé; només va fer uns brams quan la punxàven i prou: una mica de bracets i s'han acabat els plors.

La pediatra ens va dir que no calia ni comprar l'apiretal perque normalment només fan unes dècimes de febre i, això sí, es queden un xic tontets i dormen més durant el día de la vacunació.

Durant la tarda però li va anar pujant de mica en mica de 37.2 a 37.4 , i quan va arribar als 37.8 a les deu del vespre vàrem trucar al telèfon de sanitat-respon i ens van recomanar que li donéssim l'apiretal per si durant la nit li pujava més. Vaig fer doncs la primera sortida nocturna a la recerca de farmàcies de guàrdia per la reietona de la casa.

La farmàcia del poble és l'hòstia: no l'he vista mai oberta ni en festiu ni de nit. No fa per tant guàrdies pero el que m'ha semblat d'escàndol és que ni tan sols tinguin a la porta el paperet amb les farmàcies de guardia de la comarca. Per tant, després de cagar-me en ells, he tirat pel dret i he anat a allò segur: m'he anat directament a Arenys de Mar, a la Riera que n'hi ha quatre o cinc i alguna hi haurà de guardia. A més, per l'autopista són menys de cinc minuts.

M'aturo a la primera que trobo i resulta que està de vacances i el full amb les farmàcies de guardia és encara del mes de Juliol. Toca't els ous ! Pero vaja, truco a la Policia Local d'Arenys i em diuen que la farmàcia de guardia és la que hi ha a la Plaça de l'Església. A Arenys de Mar no es pot aparcar enlloc, ni tan sols davant de la farmàcia; i encara he tingut sort de trobar un foradet davant l'Ajuntament !

Tot arreglat: amb l'Apidural a la butxaca cap a casa.

Padel i onada de calor

Doncs sí. Com cada dilluns vam anar a jugar a pàdel les seleccions del Maresme contra la de St.Cebrià pero amb l'afegit de l'onada de calor que ha començat avui: he sortit de la feina a St.Quirze a 36ºC a les sis de la tarda i he arribat a St.Pol al club de tennis a 30ºC. A sobre ens ha tocat fer el primer "set" amb el sol de cara i els cabrons aquests vinga a llençar pilotes amunt !!...he acabat amb els ulls fets caldo !!

Pero tot i així els hem guanyat 6-4 i 6-4, com sempre.

Ens ha vingut a veure el Nervi Petit (evidentment amb la Belén), la Luisa i la Sílvia per part del Quimet, en Joanet (QUIN BITXO ESTÀ FET !!) i l'Anna per part del Joan, i ningú per part del Santi.

Hem fet una bona suada avui i sort que feia un ventet molt agradable. Després del partit hem intentat anar al Martri pero el cabronàs del cambrer no tenía ganes de treballar i quan ha vist entrar tanta tropa i no ha vist a ningú conegut els ha dit que no tenía pa. Aleshores hem agafat i ens hem anat a Les Garrofes, a St.Pol, on hem sopat bastant be. La Carla tenía el día tonto i s'ha passat tot el sopar bramant, per calor imagino, pobreta.

QUEDA INAUGURAT AQUEST BLOG

Avui, primer dilluns del mes d'Agost, inauguro aquest blog.

Realment es nota que treballem quatre gats ja que he vingut de casa a la feina en la meitat de temps que ho faig habitualment. El que sí hi ha són molts camions i molts, potser massa, estrangers d'aquests que porten tota la casa a sobre i sembla que no saben llegir els rètols. Es creuen de carril a carril, es colen al teletac sense tenir-ne, s'aturen als laterals de l'autopista...un autèntic merder. M'agradaría saber si quan creuen França condueixen igual (amb la mala llet que gasten els amics de La Gendarmerie...).

Un altre problema afegit pels que ens quedem a treballar durant aquest mes són els bars per a esmorzar o dinar. Per mí no és cap problema ja que em porto l'esmorzar de casa i aviat em penso portar el dinar també, pero realment altres estius he hagut de voltar per trobar coses obertes i normalment tot allò que he trobat obert són bars de polígon, lamentables, i on es menja francament malament.

El pitjor problema enguany potser serà la manca de feina. De fet ja fa mesos que la feina no para d'afluixar i el mes d'Agost pot ser dels més avorrits que recordo: espero equivocar-me i que tinguem més feina que mai, de fet demà i demà passat anirem de cul i esperem un parell de pics de feina més, confirmats. Per tant sembla que salvarem el mes.