CAMINS OBLIDATS

Diumenge pel matí amb la Nera, des del Coll de Can Benet, vàrem sortir direcció cap a St.Martí de Montnegre per la pista forestal. Baixem corrent creuant-nos un parell de ciclistes fins arribar a un caminet estret que surt a ma esquerra i s'endinsa pel bosc cap a ponent.

Jo conec aquest camí d'haver-lo transitat alguna vegada fent drecera tornant de l'ermita de Sta.María : és un camí molt estret i boscós, molt ombrívol i fresc. Un d'aquests camins que, de no passar-hi ningú, desapareixen. Només quatre gats com jo mateix encara els sabem reconèixer per enmig del bosc i intentem transitar-los un cop més; mentre la vegetació que hi creix desmesuradament ens ho permeti. Farà un parell d'anys vaig ensopegar per aquest indret amb un petit ramat de bens que tornava d'Hortsavinyà cap a la granja, amb un enorme mastí del Pirineu al capdavant i el pastor cridant i xiulant des del darrera. Jo aleshores anava amb la Daia, la gossa d'atura que vaig haver de tornar perque es berallava amb la Nera amb molta violència, i tenía por que es berallés amb el mastí pero era una gossa molt intel.ligent i no s'anava pas a enfrontar amb un gos que pesa quatre vegades el que pesava ella.

Doncs ens hi posem la Nera i jo i ja a l'entrada trobem el primer obstacle: la copa d'un lledoner caigut ha col.lapsat totalment el camí. No em faig enrera i m'hi foto per enmig de les branques (amb la Nera a coll, pobra gossa) ja que sé que al darrera de tanta branca hi segueix el camí.

Gràcies a Déu el camí encara hi és. Més estret que abans pero allí el tenim: fosc i humit com el recordava.

Seguim pel camí corrents quan el terreny i les branques que el creuen m'ho permeten. De tant en tant he d'agafar la Nera en braços perque no és capaç de saltar els troncs o hi ha massa vegetació i fins que jo no la trepitjo ella no la pot travessar. El camí es cargola fent revolts fins que arriba un punt on ja no puc travessar la selva: aquí només hi puc tornar amb algun estri per obrir-me'n pas. Llàstima! , perque a travès de les fulles puc entreveure la pista ja més ample a on mena aquest caminet, just darrera del roure de Sta.María a uns 640m d'alçada pero em quedaré amb les ganes d'arribar-hi perque és absolutament impossible travessar-ho.

Desfem doncs el camí i quan som a punt d'arribar a on hi ha el lledoner caigut sento les veus d'uns ciclistes que estan buscant precisament aquest camí i és aleshores quan amagat pel bosc escoltant-los penso: potser egoistament prefereixo que caminets com aquest i algun d'altre s'haurien de quedar així, mig amagats, per poder-los gaudir la gent de la comarca sense haver d'ensopegar boletaires, mountain-bikes, quads, i d'altre energumens que fan servir el bosc per esvaïr-se de les seves vides a la ciutat omplint-lo de sorolls insuportables i que no respecten el silenci de la natura. Potser sí que val la pena deixar que el bosc amagui aquestes dreceres i quedar-me-les per a mí !!

Un cop al Coll de Can Benet un grup de tres ciclistes m'ha preguntat precisament si coneixía un camí petitet que sortint de la pista anava a petar directament a "un arbre molt gran". Els he dit que l'arbre gran al que es refereixen té un nom i es diu Roure de Santa María i els he mentit alegrement dient-los que el caminet aquest ja fa temps que va desaparèixer menjat pel bosc i que no cal ni que el cerquin perque no el trobaríen pas.