FESTA MAJOR

Aquest ha estat cap de setmana de festa major al poble: St. Cosme i St. Damià, els Sants metges.

Amb la nena que tot just té quatre mesos no hem pogut fer gaires meravelles pero he fet el que més m'agrada de les festes majors: EL CORREFOC. Dissabte vaig baixar al poble equipadet amb una camisa vella de mànega llarga i el mocador de la festa major'08 lligat al coll i vaig fer gairebé tot el recorregut del Correfoc des del Parc fins l'Església (el Correfoc seguía fins al poliesportiu pero m'esperàven per sopar al Pim Pam i ja anava mitja hora tard). Hem quedat per sopar amb la Mª José i el seu xicot.

M'ho vaig passar molt bé: vaig arribar al bar amb el cap ple de cartró cremat, cremades a la camisa i al mocador, i ben tufat de pòlvora. La cerveseta em va entrar de conya!

M'he adonat que quan entro al bar del poble trigo una bona estona a arribar a la taula on m'esperen per sopar ja que vaig saludant i xerrant amb totes les taules que hi ha entre mig. A més a més hi jugàven l'Espanyol-Barça, una taula llarga celebrava l'anniversari de l'Aleix i afegint-hi la festa major, el lloc estava a petar.

Per cert va guanyar el Barça de penal a l'ultim minut per 1-2.

Després de sopar el Gerard s'ha animat a convidar-nos a xupitos de licors varis !! ...orujos, licors, aigüardents alemanys (Jäegermeister i una altre de semblant), etc. No bebía jo sol que la parella de la MªJosé també li fotía, eh?

Tocava la Girasol al poliesportiu pero ja éren quarts d'una i la nena dormía així que cap a casa.

L'endemà Diumenge han vingut la Mireia, Santi i Gisel.la a fer unes carns i butifarres a la brasa i ja al vespre he baixat corrents al poble per la Vall de Mata per pujar el Vitara de la meva dona que ens vàrem deixar a baix al poble dissabte i un cop més se m'ha fet de nit ben bé a mig camí. Aquesta drecera és molt boscosa (de fet com tota la comarca) pero és molt humida i malgrat la poca alçada (a mida que surto de casa baixa sempre davallant fins al poble) veus bosc de ribera resseguint la torrentera i fins i tot falgueres ben bé fins al poble. Hi ha llocs tan ombrívols que no puc evitar aturar-me a respirar aquest aire tan humit i a observar com s'enfosqueix encara més el camí: fa olor de molsa.

Quan ja era al fons de la Vall i enfilava cap al poble em semblava sentir els cascs d'un cavall pero com ja era de nit no el veia pas. He pensat: "atura't no sigui que vingui un cavall corrents pel camí i, de nit com ja és, s'espanti quan se'm trobi a sobre". He seguit doncs caminant i efectivament, venía un paio muntat a cavall corrents cap a l'hípica qui, segurament, s'ha trobat com jo que se li ha fet de nit pel camí.

Ha estat un bon cap de setmana. Demà torno a treballar i la meva filleta anirà ja a la llar d'infants, precissament el día que farà quatre mesos. Pobreta.

PASSEJADA CAMÍ DEL TORRENEULES

Aprofitant la festivitat de l'onze de Setembre i que les meves dones encara estan a Albacete em vaig llevar ben d'hora i me'n vaig anar cap al Pirineu.

Des de la central de Daió (on vaig aparcar el cotxe) vaig enfilar a caminar amb la intenció de pujar al cim del Torreneules pero ja veia que el temps em faría la guitza.

En només 7 minuts jo ja estava al peu del Salt del Grill (quan a la guía deia que s'hi triga més de vint minuts...) i poca estona després ja em trobava al pont que creua el riu Freser; on hi ha un prat molt correcte per fer fins i tot una acampadeta.

El camí segueix enfilant-se entre petites tarteres i restes d'allaus en forma de troncs partits arrossegats per la força del gel i la neu. De fet estem ja a una alçada considerable i les pal.les que ens envolten són molt amples i és facil que s'hi acumuli molta neu en hiverns humits.

A uns 1700m el bosc va minvant fins a desaparèixer. Va caient una pluja fina pero constant i de tant en tant hi cau algun xàfec. De fet he començat a caminar en màniga curta pero ja fa estona que porto el xubasquero posat.

Gairebé dalt del coll m'hi aturo aprofitant que ha parat de ploure i esmorzo una miqueta. M'he creuat amb una colla que han girat cua abans d'arribar al refugi perque els plovía molt i jo els he dit que intentaría arribar-hi pero m'ho estic rumiant: estem a una alçada de més de 2000m i malgrat l'alçada no fa gens ni mica de vent, el cel és d'un gris compacte, la temperatura és un xic més alta cada vegada, plojim constant... per a mí són simptomes evidents que s' hi apropa un aiguat de ca'l Déu així que acabo d'esmorzar i giro cua.

Sóc un crack meteorològic: al vespre he vist a les notícies que al nord del Ripollès ha fotut una tempesta de collons !

Ha estat una passejadeta per un dels indrets menys concorreguts i alhora salvatges del Pirineu Oriental i, malgrat no fer cim, el desnivell és considerable.

Fins la propera Pirineu !!

PRIMER LESIONAT EN EL NOSTRE PÀDEL DELS DILLUNS

Ahïr anàvem cap al tennis el Quimet i jo en el seu cotxe i vàrem deixar el meu (més ben dit, el Vitara de la Belén) al magatzem. Com que estic de "Ferrerons" tota la setmana el meu germà vindrà a dormir a casa després del pàdel. De camí cap a St.Pol ell em deia que tenía moltes ganes de jugar a pàdel. Jo tinc les meves dones a Chinchilla fins divendres, amb la familia d'ella; quan tornin no coneixeré a la meva filla !! ...haurà crescut un pam !!

Vam arribar mitja hora abans i ens vàrem dedicar a anar escalfant i fer estiraments.

Després van arribar el Santi i en Joan, i va començar el partir. Anàvem dos sets a un quan el Quimet se'ns ha lesionat. Li ha agafat un nosequè al bessó i s'ha quedat clavat. Pobret, amb les ganes que tenía de jugar.

Hem hagut de fer un invent : jogàvem el Joan i jo contra el Santi. El Santi podía colocar la pilota en tota la nostre pista i nosaltres l'havíem de tornar en el mig camp a des d'on estigués treïent el Santi. Francament és molt dificl jugar així i la veritat és que ha guanyat el Santi 6-2. Sembla una tontería pero haver de fer caure la bola només en la meitat del camp a on es trobi el contrari per evitar que hagi de correr és molt complicat. Pero també va ser divertit.

Després de la dutxeta a sopar a Can Martri (jo un "serranito" i els demés entrepà de botifarra esparracada) i cap a casa. Per animar al Quimet ens van prendre una copeta a la fresca del porxo, mentre feia una rentadora.

El metge li ha dit que s'ha fet un trencament muscular: relaxants musculars, antiinflamatoris, una bena compressiva i repòs. És a dir : paciència.

CAMINS OBLIDATS

Diumenge pel matí amb la Nera, des del Coll de Can Benet, vàrem sortir direcció cap a St.Martí de Montnegre per la pista forestal. Baixem corrent creuant-nos un parell de ciclistes fins arribar a un caminet estret que surt a ma esquerra i s'endinsa pel bosc cap a ponent.

Jo conec aquest camí d'haver-lo transitat alguna vegada fent drecera tornant de l'ermita de Sta.María : és un camí molt estret i boscós, molt ombrívol i fresc. Un d'aquests camins que, de no passar-hi ningú, desapareixen. Només quatre gats com jo mateix encara els sabem reconèixer per enmig del bosc i intentem transitar-los un cop més; mentre la vegetació que hi creix desmesuradament ens ho permeti. Farà un parell d'anys vaig ensopegar per aquest indret amb un petit ramat de bens que tornava d'Hortsavinyà cap a la granja, amb un enorme mastí del Pirineu al capdavant i el pastor cridant i xiulant des del darrera. Jo aleshores anava amb la Daia, la gossa d'atura que vaig haver de tornar perque es berallava amb la Nera amb molta violència, i tenía por que es berallés amb el mastí pero era una gossa molt intel.ligent i no s'anava pas a enfrontar amb un gos que pesa quatre vegades el que pesava ella.

Doncs ens hi posem la Nera i jo i ja a l'entrada trobem el primer obstacle: la copa d'un lledoner caigut ha col.lapsat totalment el camí. No em faig enrera i m'hi foto per enmig de les branques (amb la Nera a coll, pobra gossa) ja que sé que al darrera de tanta branca hi segueix el camí.

Gràcies a Déu el camí encara hi és. Més estret que abans pero allí el tenim: fosc i humit com el recordava.

Seguim pel camí corrents quan el terreny i les branques que el creuen m'ho permeten. De tant en tant he d'agafar la Nera en braços perque no és capaç de saltar els troncs o hi ha massa vegetació i fins que jo no la trepitjo ella no la pot travessar. El camí es cargola fent revolts fins que arriba un punt on ja no puc travessar la selva: aquí només hi puc tornar amb algun estri per obrir-me'n pas. Llàstima! , perque a travès de les fulles puc entreveure la pista ja més ample a on mena aquest caminet, just darrera del roure de Sta.María a uns 640m d'alçada pero em quedaré amb les ganes d'arribar-hi perque és absolutament impossible travessar-ho.

Desfem doncs el camí i quan som a punt d'arribar a on hi ha el lledoner caigut sento les veus d'uns ciclistes que estan buscant precisament aquest camí i és aleshores quan amagat pel bosc escoltant-los penso: potser egoistament prefereixo que caminets com aquest i algun d'altre s'haurien de quedar així, mig amagats, per poder-los gaudir la gent de la comarca sense haver d'ensopegar boletaires, mountain-bikes, quads, i d'altre energumens que fan servir el bosc per esvaïr-se de les seves vides a la ciutat omplint-lo de sorolls insuportables i que no respecten el silenci de la natura. Potser sí que val la pena deixar que el bosc amagui aquestes dreceres i quedar-me-les per a mí !!

Un cop al Coll de Can Benet un grup de tres ciclistes m'ha preguntat precisament si coneixía un camí petitet que sortint de la pista anava a petar directament a "un arbre molt gran". Els he dit que l'arbre gran al que es refereixen té un nom i es diu Roure de Santa María i els he mentit alegrement dient-los que el caminet aquest ja fa temps que va desaparèixer menjat pel bosc i que no cal ni que el cerquin perque no el trobaríen pas.