NADAL A CA LA MARE

Un Nadal més (i per molts anys) hem fet el dinar de Nadal a Ca la Mare. Ben apretadets a taula: ara ja hi posem taborets perque les cadires no hi caben. Gairebé ens hem d'anar posant d'acord per agafar les cullerades de galets perque si no xoquem amb el braç de qui tenim al costat.

Quan les meves nebodes (a baix hi ha la foto amb les sis cosines juntes, inclosa ma filla) comencin a portar les seves respectives parelles haurem de fer un pensament ja que no hi cabrem ni fent torns. Encara sort que el Santi treballava i el de la Georgina no ha vingut.



Aperitiu abundant, plat de galets, carn d'olla, pollastre farcit amb prunes (mitja familia berallant-se pels pedrers !! Déu meu, quina colla d'afamats !!). Després fruita, polvorons, torrons i neules. Vi, cava, licors, herbes dolces de Mallorca, ...). Per sort aquest matí he anat a córrer per la platja.

En acabar hem arrodonit el dinar com sempre, cantant les nostres cançons típiques: Les ones de la mar bella, L'Empordà, La Llevantina, l'himne del Barça, l'avi Castellet, el meu avi, ... seguim sense atrevir-nos amb Les Flors de Maig, però. Des que va morir el pare no l'hem acabada de cantar com cal.

Hem parlat (també és un càssic) amb els del Brasil i ens han confirmat que en vindran sis d'ells pel casament de la Mireia i el Santi. Ens hem proposat de preparar el nostre repertori millor per aquella data.

Aquí a sota hi ha ma filla desitjant a tothom un Bon Nadal:


Bon Nadal a tú també, Nervipetit.

LA NERA TORNA A ESTAR ENTRE NOSALTRES

Ahïr em van trucar dient-me que una parella d'excursionistes terrassencs s'havía trobat la Nera dissabte a Fontalba. La gossa ha estat perduda per aquella zona tres setmanes, a dos mil metres d'alçada i ha sobreviscut a la tempesta que ens va acabar enxampant el dissabte que la vaig perdre (bé, a mí em va enxampar poquet perque vaig baixar abans pero la Nera se la menjar sencera !).

La parella de Terrassa molt macos, havíen agafat ja estimació per la gossa i no m'extranya: és molt obedient i es fa amb tothom. Els hi estic molt agraït perque se'ls veia que s'apreciàven molt la Nera malgrat l'acabàven de conèixer i sobretot a ella se li escapàven les llàgrimes quan jo me l'enduïa. Bé,...jo duïa un nus a la gola que em costava parlar i tot...

Vaig dur la Nera en braços fins al cotxe. Tot seguit em vaig permetre el luxe de donar alegríes a molta gent: a la Belén (que ja l'havíen trucada els del "xip" també) , a en Xisco (què contents estàven a Palma en saber-ho !!!), al Santi i la Vane, als meus germans i ma mare, i en arribar a casa em vaig plantar a la porta del meu veí Joan amb la Nera en braços i l'home es va posar molt i molt content.

Li donem pinso per cadells ja que ara ha de recuperar forces i pes (només pesa 6 kg). S'ha passat el vespre dormint i ma filla se li asseu al costat amb el llibre del Pocoyo i li va explicant cosetes mentre dorm. Menja i beu aigua bé, fa pipi i caca perfectament, no camina coixa, m'ha seguit quan he anat a llençar les escobraríes (com havía fet sempre), etc.

Avui l'he dut al veterinari i li han fet analítiques per veure que no té cap cosa extranya, ni anèmia, i que ara només li convé menjar, recuperar-se i una bona sessió de perruquería per desenredar-li els nusos.

HE PERDUT LA NERA !!

Dissabte vaig anar amb la Nera a fer una excursió pel Pirineu, aprofitant que la Belén tenía curs tot el cap de setmana i deixàvem la nena a ca'ls sogres.



Havía planejat de fer el Puig de Dórria. Vaig fer aquesta foto abans de la nevada, després ja no estava jo per càmeres:

Hem deixat el cotxe al Collet de les Cabanes, on ja n'hi havía set o vuit cotxes aparcats (de boletaires i d'altres excursionistes, imagino) i hem enfilat la Nera i jo amunt cap al coll del Pas dels Lladres.

No feia un día precisament esplèndid: feia bastant vent (de NW), una mica de fred (uns 2ºC aquí baix) i uns núvols bastant negres anàven passant per damunt nostre a gran velocitat empentats per les ventades.

Vaig decidir tirar amunt ja que l'itinerari no és gens perdedor i la previsió era que no nevés fins passat el migdía. Jo anava molt ben equipat de plè hivern per si de cas fins i tot amb les ulleres de "ventisca".

Hem anat enfilant amunt veient un munt de cabirols a banda i banda, bastants voltors que passàven molt a prop per sobre nostre i es podía distingir clarament que es tractava del trencalòs, habitual per cert de la contrada.





La Nera ho duïa molt bé caminant i corrents. Quan la perdía de vista li feia un crit i de seguida apareixía.

En arribar al coll del Pas dels Lladres hem aprofitat per aixoplugar-nos en la paret de pedres que serveix per a refugiar-se del vent, la qual cosa s'agraeix. He aprofitat per esmorzar una mica i per donar-li una mica de menjar també a la Nera.

Aquí la tenim, dins del vivac a l'esguard del vent, pero amb ganes de tornar a sortir.






Hem deixat aquí la motxilla i hem fet el cim del Puig de Dórria. Després hem recollit la motxilla i hem pujat la Tossa del Pas dels Lladres, punt culminant de l'estació d'esquí d' Err-Puigmal i des d'on hi ha una bona vista cap al nord del poble de Vallcebollera i la Cerdanya francesa en general.


Aquí dalt he percebut el primer avís de la tormenta : el vent s'ha aturat de cop i els núvols ben negres s'aturàven. He decidit per tant començar a davallar. Quan he acaronat el cap de la Nera i li he dit que anéssim cap avall ha estat el darrer cop que l'he vista.



He començat a caminar avall i uns pocs metres enllà m'he girat i ja no hi era. L' he cridat com de costum -"Nera !"- i he seguit caminant convençut que en un moment la tindría al costat pero, no. Al cap d'una estona l'he tornada a cridar -"Nera ! vine aquí!"- , pero res. M'he començat a amoïnar i he tornat a pujar cap amunt per veure si la trobava.



No ho entenc: la visibilitat que tinc des d'aquí em permetría veure-la en un radi massa gran i els meus crits s'han de sentir de molt lluny. He tornat al vivac, al cim del Puig de Dorria, al de la Tossa, no la veig.

M'he rebentat les cames pujant i baixant per la neu pero en aquell moment no les sentía, ni sentía el cansanci que ja anava acumulant. Només pensava en la pobra gossa. Per sort he mantingut el cap bastant fred i no he pres riscos innecessaris (a banda de cansar-me més del compte).

Hi ha un ramat de cabirols a sota del vessant Sud de la Tossa, a la Coma de Fontseca, i penso: potser els ha volgut empaitar i s'ha estampat pel pedregar avall?...de fet és l'únic pendent una mica costerut en tota la contrada. He pensat en baixar-hi pero hagués estat una imprudència fer-ho tot sol amb la nevada i l'hora que ja es va fent tardana i decideixo corprès i neguitejat de començar el descens.



Em vaig aturant cada pocs metres per cridar-la i xiular-li per si m'escolta.



Veig unes petjades que podríen ser d'ella i que les segueixo ja que també van més o menys en la direcció correcta cap al Collet de les Cabanes amb l'esperança de trobar-me-la a l'aparcament, esperant-me dormint al costat del cotxe.



La tormenta de neu comença a intensificar-se per la qual cosa apreto el pas i en poca estona em trobo a l'aparcament. Ja només hi resta el meu cotxe i no hi ha rastre de la Nera. La crido i la crido pero no hi és, i la neu que segueix caient.



He d'anar-me'n ja que es fa tard i no duc cadenes. Amb l'esperança de que la Nera hagi baixat fins l'aparcament i que algú se l'hagi endut pensant que estava perduda torno cap a casa amb el cor encongit per si encara està allà dalt, morta de fred i de por.



A les noticies he vist que a la zona, fent la travessa del Puigmal cap a Fontalba, un grup d'excursionistes s'ha perdut i han anat a parar a la Font de l'Home Mort , precisament aquest indret és un xic més avall de la Coma de Fontseca, on hi havía el grup de cabirols que he vist jo des de la Tossa. Han mort dues dones per hipotèrmia i la resta han estat rescatats pels bombers. S'han desorientat en baixar del Puigmal i en lloc d'enfilar cap a Fontalba s'han desviat cap a l'oest anant a parar a la zona coneguda com la Font de l'Home Mort. De fet, des d'aquí podíen haver seguit cap al sud fins a creuar-se amb el GR 11, entre Queralbs i el Coll de les Cabanes (on jo tenía el cotxe). Tant de bo me'ls hagués trobat jo; estic segur que els hagués pogut indicar el camí ja que jo sabía perfectament a on em trobava i quína direcció seguir.



M'ha quedat molt mal cos per aquests dos motius: per haver estat en un indret on poques hores més tard hi moríen dues excursionistes extraviades i per haver perdut la gossa en aquesta sortida. No paro d'imaginar-me-la plorant, buscant-me per la muntanya mentre queia la nit. Ahïr quan vaig anar a llençar les escombraríes (habitualment aprofitava per treure-la a donar un volt) se'm va escapar alguna llagrimeta, com ara, fent aquest escrit.

Han passat dos díes i encara tinc el cor encongit i les mans fredes.



No penso tenir més gossos.

EL DIMONIET DE LA CASTANYADA

La segona castanyada de ma filla i evidentment, la primera que hi camina tota soleta. I ben contenta que anava ella vestida de dimoniet, amb la seva capa, la cua i les banyes. Tota decidida a trasbalsar-ho tot amb l'energía que la caracteritza.

Està feta un bon trasto i fa anar de corcoll a tot aquell qui l'envolta ja sigui a casa, a la llar d'infants, al parc, a ca'ls avis, etc.

A la foto següent se la veu ja vestida de castanyera (com els seus cosinets) i menjant-se un panellet de pinyons. Ella ja havía sopat pero no se'n podía estar de tastar-los. Així fa tradició ! De fet després va intentar mastegar una castanya pero ja era massa per a la seva incipient dentadura.

COM CREIX LA MEVA NENA

El meu "saldo" no para de créixer, i ràpid! No fa pas gaire només menjava biberons i ahïr ens va sorprendre sopant un tall de pizza. Ja menja macarrons, croquetes, i tot allò que ens vegi que menjem nosaltres.





No vull que perdi aquesta facilitat per meravellar-se amb qualsevol petita cosa que descobreix; ni la sinceritat de les seves rialles, ni les ganes que té que la mimin i l'estimin. Com es pixa de riure mentre persegueix al gos per a estomacar-lo. Com llença el xumet a terra quan veu un troç de pa. Com vé corrents quan vaig a cercar-la a l'escola i la seva mestra em diu -"saps que ha fet avui ta filla?"- i m'explica com s'ha enfilat a la taula, o com s'ha passejat per l'escola amb l'escombreta del lavabo, o com s'ha menjat el dinar d'algú altre. Fins i tot ha après a fer "botifarra", la bandida !

Li agrada de tant en tant, quan ja porta una estoneta jugant sola o veient dibuixos, venir corrents a agafar-se de les cames de sa mare o de les meves; s'hi abraça i s'hi queda fins que l'aixeques en braços.

Aquestes dues fotos les hi va fer la Gise a casa, que precisament fins fa poc era la més petita de la familia. Han hagut de passar una pila d'anys abans no ha tornat a haver una criatura a la família però ha valgut la pena esperar.

LA MARE FA 79 ANYS

La mare que em va parir fa avui 79 anys.

Aquesta generació que vàren viure la guerra sent criatures, que van passar por durant la guerra i gana durant la post-guerra. Maldades durant molts anys i una lamentable dictadura. Aquesta generació que mai dubte en donar un cop de ma als veïns, als parents, als amics. Que els agrada passar-s'ho bé malgrat l'edat, anant a les festes majors i gaudint de les festes familiars.

Una generació irrepetible que es va forjar a base de superar dificultats reals de supervivència i que ara veu com hi ha tota una generació de gent jove que no sap viure sense un telèfon mòbil o un portàtil, que no els facis anar caminant un kilòmetre més enllà d'allà on són, que no els facis fer treballs físics, Déu n'hi dó! Gent com ma mare se'n fan creus de tant delicats que s'han tornat les persones joves quan ells havíen de fer el que fós símplement per viure.

Per molts anys mare. Ho desitjo amb tota la força que pugui tenir perque et necessito com et necessita encara molta gent que t'envolta. Per molts anys.

PRIMERA REMULLADA DE LA TEMPORADA

Ahïr va caure tal aigüat a Sabadell que vaig plegar mitja hora abans per por a quedar-me sense poder creuar el carrer del magatzem. De fet va a petar directament a una riera que voreja l'aeroport, per tant, imagino que aquest carrer era una riera anys enrera. No és el primer cop que esdevé una autèntica avinguda d'aigua com es pot copsar en la foto que vaig fer des d'el despatx.

Aprofitant que m'anava d'hora i les meves dones éren a Barcelona me'n vaig anar directament a aparcar el cotxe al cementiri del poble i vaig enfilar corrents pel Camí de Garingol, que més amunt esdevé el Camí Fondo. Aquest nom no és casual ja que talment està "tallat" a la muntanya: vas corrents muntanya amunt entre dues parets de sauló i arrels de pins fins que arribes al Camí Ral, que vé de Mataró i forma part del GR82 que enfila fins el Canigó.

Jo no pensava pas arribar tan lluny sino tan sols fins on les cames m'aguantéssin. De fet vaig anar a bon ritme ja que la temperatura era més que agradable (el cotxe em marcava en arribar a Llavaneres uns 17º) i encara no plovía al Maresme pero sentía tronar cada cop més a prop i el cel s'ennegría fent evident que acabaría com un pollet.

Quan ja duïa uns tres quarts d'hora corrents van començar a caure unes gotes gruixudes que em van fer cercar aixopluc. El vaig trobar precisament a un lloc on no m'hi hauría de quedar gaire estona: a ma dreta hi havía una torrentera que encara estava seca, molt estreta i atapaïda d'arbres a banda i banda que ho creaven un sostre vegetal que em mantindría eixut al menys durant una estona.

M'hi vaig quedar tranquil.lament gaudint del mal temps, enmig de la solitud del bosc, fins que va anar afluxant i vaig poder tornant cap al cotxe. De baixada vaig trigar molt menys i, a sobre, l'estona que vaig restar aturat em va permetre recuperar forces.

La propera vegada, si no plou, m'arribaré al cim del Corredor.

MARIA, "LA PASTORA"

En Chinchilla eras María "la de Cerraja" o María "la Pastora" y de estos dos nombres me quedo con el segundo pues de joven te dedicaste a pastorear allí en Cansalobos y también de mayor lo has seguido haciendo manteniendo a tu alrededor a una gran família que ha visto en tí el nexo de unión, "el pal de paller" que decimos aquí en tu tierra de adopción.

En Albacete y en Barcelona vas a ser recordada como una de las mejores personas que puede existir. Hubo una persona en la plaza de Chinchilla que me contaba emocionada hace un par de meses (cuando tú estabas en el hospital y no había ya muchas esperanzas) cómo les dabas de comer cuando eran chiquillas y su madre las tenía que dejar para irse a trabajar sin nada que llevarse a la boca y que probablemente aquel pedazo de queso y aquel trozo de pan que tú les dabas les permitió llegar a viejos.

Destacaría que has querido mucho a las personas: a todas las personas. Pero por encima de todo a la famila, a esa extensa familia que has querido y que te seguirá queriendo siempre por tu bondad y sencillez. Austera hasta al elegir el vestido con el que quisiste ser enterrada: un sudario. Cuando mi madre te vió ya envuelta en él, con tu rostro sereno, dijo llorando :

-"guaita-la, si sembla una Mare de Déu!"-

No eres el primer ser querido que pierdo y por eso sé que nunca te irás del todo, que seguirás presente escuchándonos y dándonos algún consejito con esa experiencia que te han dado los 93 años que has estado luchando en esta vida. Tan sólo es cuestión de saber escuchar con el alma, no con el oido.

Es por eso por lo que después del dolor inicial tras perderte en este mundo debemos acostumbrarnos a otro tipo de relación. Aún es reciente pero en vez de abrazarte aprenderemos a sentirte; en lugar de conversar mediante el lenguaje lo haremos con el corazón.

No puedo evitar que se me humedezcan los ojos escribiendo estos pensamientos pero la verdad es que debemos alegrarnos, pues hay un nuevo ángel de la guarda en el cielo que cuida de mi mujer (tu nieta, que ha sentido tu muerte como un auténtico desgarro) y de mi hija (tu bisnieta, cuyos primeros 15 meses de vida han podido conocer a esta dulce abuelita de cuento, de las de antes).

QUINA SORPRESA !!

Tot i que ja havía estat advertit que m'enduría una sorpresa no m'ho imaginava pas!

Ahír al vespre, aprofitant que vaig haver d'anar a deixar la gossa a casa d'uns amics de Castellà d'Índies, vaig aprofitar per anar a veure Sta.Mª de Montnegre, que ja feia massa temps que no hi anava.

A mida que m'apropava em tornava a deixar endur per l'olor i els sorolls del bosc, d'aquesta part del bosc en particular, la fresqueta a les vuit del vespre, les falgueres, i tot d'una el gran roure. Caminava sense deixar de mirar la copa verda d'aquest enorme arbre quan ho he vist: estan restaurant l'ermita !! No sé perquè pero se m'han posat els ulls ben humits.

Com que no volía tocar els taulons que en barren el pas per la porta m'he enfilat per la bastida per entrar-hi per una finestra i veure un cop més les imatges austeres, la creu de fusta (encara més austera) , ...compartint el petit espai amb una formigonera i material d'obra.

Què bé que el seu destí no serà acabar enrunant-se del tot i això serà gràcies a que algú ha fet quelcom més del que jo faig: estar-hi i mirar-la.

Hi aniré passant a veure'n els progressos i intentaré anar-me assabentant de si es farà alguna mena d'inauguració quan estigui enllestida.

Mai m'hauría imaginat que veure bastides i formigoneres enmig del bosc em faría tanta alegría...!

ALEA JACTA EST

amb aquest títol en llatí em vinc a referir que aquest matí m'he fet les analítiques de sang i d'orina que hauran de dir si he pogut controlar el colesterol o no. La veritat és que he anat menjant igual que sempre, és a dir, de tot: procurant sempre menjar més verdura i peix que no pas carn i evitant-ne en tot cas la carn vermella.

No he fet cap règim especial, tan sols he seguit menjant com sempre pero he intentat tornar a fer esport i, si bé no he arribat encara al ritme d'abans de ser pare, estic anant gairebé cada migdía a nedar (ja m'apropo als mil metres per día) i alguna tarda he anat a córrer.

Quan ha estat de menester he menjat el que m'han posat al davant. Per exemple el Diumenge passat vàrem fer una costellada a ca'l Santi i la Vane i vaig menjar botifarres, carnsalada, costelles de xai, de porc, i el que hi havía damunt la taula. Si les analítiques surten bé voldrà dir que el meu problema no és tant el que menjo sino allò que abans cremava i ara no.

Avui mateix aniré a nedar a veure si m'apropo una mica més als mil metres....

...doncs sí que he anat a nedar i n'he fet 750 de metres. He fet una combinació bastant esgotadora però: amb les manòples que m'ha donat la Belén (que fan que trobis una resistència més gran a cada braçada) he anat fent piscines de crowl i braça, i de tant en tant creuava la piscina corrents fent resistència amb els braços dins l'aigua (la piscina fa 1.35m de fondària: no us penseu pas que jo sigui precisament un gegant !). He fet les 30 piscines seguides, sense aturarme.

- Correr d'aquesta manera, amb l'aigua a l'alçada del pit, m'ha recordat aquella sensació que crec que tots hem tingut alguna vegada en somnis; quan vols anar molt de pressa però per molt que intentis fer-ho les teves cames es mouen molt a poquet a poquet i et desesperes. Jo normalment no me'n recordo mai d'allò que somío pero aquesta sensació sí que l'he tinguda algun cop. -

La gran trastada ha vigut després, a la dutxa. No hi havía aigua freda! només sortía aigua bullent! com jo ja estava ensabonat (al principi sí que en sortía d' aigua freda) he anat escurant la miqueta d'aigua fresqueta que quedava a cada canonada passant d'eixeta a eixeta i, quan s'han acabat les dutxes del vestidor d'homes, com que encara em quedava sabó a sobre, no he dubtat a posar-me el banyador i, ensabonat, sortir i travessar el corredor que porta als altres vestidors que en un principi estan reservat pels cursets de natació però, com que ara a l'estiu no se'n fan, estaven buïts i amb els llums apagats. M'he pogut anar esbandint de mica en mica amb aigua freda, passant de dutxa a dutxa. Per sort no he hagut de menester anar al vestidor de les dones també ...

CASTELL DE BURRIAC

Ahïr camí de casa em vaig desviar un xic i vaig anar cap a Cabrera de Mar (no sé pas perquè es diu "de Mar" si està riera amunt...!). Vaig aparcar el cotxe riera amunt en un descampat on n'hi havía d'altres i me'n vaig anar pista amunt cap al Castell de Burriac.

És una passejada i tan sols he trigat uns quinze minutets en trobar-me dins del castell després de fer una petita grimpadeta pels rocs que l'envolten.

Mentre hi pujava pel darrer tram (el més costerut i estret) m'imaginava la dificultat de fer aquesta construcció allà dalt a l'edat mitjana, carretejant les pedres en mules o potser directament traginant-les a les espatlles de treballadors. També quina feinada per anar-hi pujant les vitualles per a mantenir-hi els soldats i qui hi visqués.

Sembla senzill de defensar ja que cap exèrcit hi pot pujar; només grups de soldats en tot cas. El més normal per a conquerir-lo imagino que era fer-hi un setge ja que all'a dalt no hi cap espai per a conreuar res, ni tenir-hi bestiar ni cap font d'aigua. Crec que era un bon lloc de guaita per a controlar les incursions dels pirates que atacàven la costa del Maresme en aquells temps i per refugiar-s'hi en tot cas mentre els moros hi assolàven els seus pobles. Així la gent podía quedar-se al castell només mentre durava el saqueig corresponent i després ja hi podíen tornar a baixar al poble. Vaja, imagino que anava així.

Quan jo anava a cinquè de bàsica recordo que hi vaig pujar al Castell de Burriac desde l'estació de tren amb la classe i el Pare Xaparro, Jesuïta que cada divendres ens feia anar en tren o autocar a la muntanya i a mida que anàvem pels boscos aprofitava qualsevol cosa per a donar-nos una classe de biología, de natura, o fins i tot ens feia una mena de missa improvitzada enmig del bosc. Un home exemplar que s'anava cada dos per tres a fer de mestre a zones rurals del Txad, en condicions lamentables, i quan tornava de seguida es posava a donar-nos classes per a transmetre'ns tot allò que havía pogut copsar en allà. És la mena d' "home de Déu" que dóna sentit a l'església, i no pas tots aquests cardenals grassos i fatxes que en representen el pitjor d'ella.

Un record pel Pare Xaparro, sigui on sigui, i que n'existeixin molts com ell. Moltes gràcies pels coneixements i sobretot per la filosofía de vida transmesa.

VISITEM ES PADRÍ, A PALMA

dijous hem agafat el ferry de mitjanit cap a Palma amb un munt de maletes, el carret amb la nena i el gos: tots cap a Palma. La pobra Nera ens l'han feta tancar dins unes gàbies a la bodega on anàven els cotxes i els camions: pobre bèstia. Nosaltres hem anat a sopar i cap al camarot a dormir.

El ferry cada día va més depressa: a un quart de sis ja ens estàven despertant pels altaveus dient que a les sis estaríem a port!

Ens ha vingut a recollir la Mònica i (encara no sé com hem pogut encabir tot el que duïem dins l'Ibiza) després de trobar-nos amb es Padrí hem anat cap a Es Mal Pas. Hem dinat molt bé (de fet a Mallorca sempre hem menjat bé) a Es Loro, i després cap al port a embarcar-nos en el Zig Zag.

També venía el germà de la Mònica, el Carlos.

Hem fet la petita travessa fins a Formentor i la Carla ha aprofitat per berenar: no perdona ni navegant.

Com que no hi havía ni Déu hem fondejat ben a propet de la platja: s'hi podía anar nedant perfectament. Ens anava molt bé perque així a ningú li feia mandra baixar els gossos en la Zodiac a pixar a la platja.

Com podeu veure el petit mariner de la dreta no es mareja pas i es passejava per l'interior del veler remenant-ho tot.

Ha estat un viatge curtet (de dijous a Diumenge) pero la nena havía de veure el seu Padrí, i a nosaltres sempre ens va bé uns díes a Mallorca amb aquesta tropa que sempre ens tracten de conya.

La propera estada a Balears serà ja, si Déu vol, de vacances; a finals d'Agost i primers de Setembre que de moment estarem uns díes amb la colla de Mallorca i saltarem a passar una setmaneta a Menorca.

FESTA D'UN ANYET

La festa del primer anyet del Nervi Petit l'hem feta una miqueta tard: el 21 de Juny, gairebé amb un mes de retard pero és que la mudança a Llavaneres ens ha complicat molt aquests darrers dos mesos.

Hem fet un berenar ja que érem molta família.

Hem menjat entrepanets, truites de verdures i patates, cervesa, coca-coles i trines, i tot seguit el primer pastís de ma filla i cava per tothom.

M'ha fet molta gràcia veure un pastís tan gran amb una espelma del "1" encesa al damunt. Ma filla encara no sap bufar així que l'ha intentada apagar a clatellades ! . Està feta un bon bitxet, com es pot observar a la foto de sota que surt imitant a sa mare cridant:

Per molts anys Nervi Petit. Tú tot just comences quan sembla que la iaia María ens està començant a deixar. Als seus 93 anys ha estat una nit ingressada a l'Hospital del Mar, a Barcelona, i malgrat ja torna a estar a casa seva, els metges no li han donat gaire temps de vida. I d'això es tracta, de la llei de vida.

PUNT D'INFLEXIÓ

Després de mesos de constatar la meva davallada física i moral he decidit posar fil a l'agulla. D'entrada dissabte (abans del partit que el Barça li va clavar un 2-6 definitiu al Madrid) me'n vaig anar a correr per primer cop des que vàrem marxar de St.Cebrià a viure a Llavaneres.

Ha estat un recorregut de coneixença des de casa enfilant pels camins rurals del Pla de Can Sanç fins a topar amb l'autopista, tornar direcció cap a la riera i baixar-la fins el camí que voreja la platja i tornar cap a casa: tres quarts d'hora ben bons per començar.

El dimarts he seguit la terapia esportiva i al migdía m'he anat al gimnàs. Després per la tarda he pogut anar a correr. Aquests cop he deixat el cotxe a Canyamars i he anar corrents pel camí que passa pel Pou de Glaç de Canyamars fins al Santuari del Corredor. Una bona travessa per camí de bosc al Parc Natural del Corredor, vegetació molt densa amb falgueres, boscos de lledoners resseguint les rieres i alzinars per tot arreu. Masíes disperses i algun ciclista que també hi puja.

He trigat una hora mitja en pujar i baixar la qual cosa està prou bé tenint en compte el meu estat físic i la calor que ja està fent de sobte.

Per acabar de millorar ara tan sols em resta que ma filla ens deixi dormir per les nits (fa una setmana que no sabem per què plora tant de matinada!!) i que la feina s'engresqui una miqueta més.

ànims !

CURRY ESTIL XISCO

Tradicional sopar dels nostres darrers Caps d'Any a Palma amb es padrí, en Xisco. Més d'un día d'Any Nou ens ha servit també d'esmorzar (sobretot si hem sortit a navegar) i de dinar. A mida que passen les hores és cada cop més bo.

Es fon la margarina i afegim soja, tabasco, pebre negre, Perrin's (molt poquet) i pebre de Cayenne. Com podeu veure, tot molt suau.

Tallem carn de pollastre, porc i vedella a daus i la salpebrem a banda.

Tallem a daus també la ceba, patata i pastanaga. Com veieu les quantitats depenen del gust i la fam de la colla que s'ho ha de menjar.

El curry (que l'hem triat ben picant) el tallem molt petit i l'afegim a la margarina. Aleshores ja podem posar-ho tot a dins afegint'hi aigua ja calenta i coure-ho a foc lent.

És un plat que demana hores ja que a mida que allarguem la cocció en millora el sabor.

FAVES A LA CATALANA

Recepta de ma Mare, la Montserrat.

Posem en una paella el llard, cansalada viada, ceba, mig tomàquet, sobressada i una mica de menta si pot ser fresca, de l'hort.
Quan ho tenim sofregit hi afegim les faves i un posim de sal.
Deixe'm-ho a foc lent, que és com s'han de cuinar aquestes cosetes, i quan són cuïtes hi afegim la butifarra negra (al tanto que es desfà tot d'una) i la barreja.

Per beure un vinet negre fortet; un de Batea mateix, o de Gandesa. Priorat també és collonut, pero sembla ser que el fet de dir "Priorat" a l'etiqueta ja multiplica el seu preu.

Boníssimes, Mare !! ...pero a tú et queden més bones !!

Per cert, les faves són millor ben fresques. Si pot ser compreu-les amb bajoca i peleu-les a casa.

Apa, bon profit.

NOU MESOS JA TÉ EL MEU "NERVI PETIT"

Diumenge va fer nou mesos i cada cop és més bonica. Vàrem dinar a casa la iaia Montse i se la rifàven tots els presents: Quimet, Luisa, la padrina Gemmi, la Silvia (amoïnada pels seus exàmens...!) i l'Alejandro, que s'infla de satisfacció cada cop que l'agafa en braços.

Ja rosega crostons de pa, galetes, va a quatre grapes, es posa dreta, persegueix la gossa per estirar-li els bigotis. Ja no és un nadó; ara comença a ser una nena petita que li agrada trobar coses noves, que l'agafin en braços pero que també la deixin anar per terra tota soleta, tastar altres coses per menjar, anar-se'n directe als calaixos de la cuina, als comandaments a distància, als mòbils : a tot allò susceptible de fer més fressa.

La foto li hem fet als gronxadors dels jardins de'n Passi, a propet del que si Déu vol serà casa nostre d'aquí a poquet temps.

Per cert, tornant al dinar a ca ma mare, és increïble l'àpat que va muntar. No va fer primer plat: tot éren segons plats !! Després de l'aperitiu (que Déu n'hi dó!) ens treu una cassola de conill amb salsa. Un cop ens hem inflat a menjar-ne i sucar pa, ens treu una altra safata amb croquetes casolanes (d'aquelles que notes com pesen quan les agafes amb la forquilla) i carxofes fregides.

En acabat, de postres, ens treu fruita, bunyols de Quaresma i tortell de massapà !!

... A la nit només vaig poder sopar una poma.

EXCURSIÓ A HORTSAVINYÀ 07/GENER/09

Ens hem llevat per anar a treballar pero ha nevat tant durant la nit que fins que no passi la llevaneus del poble d'aquí no surt ningú amb cotxe.

La foto de l'esquerra és al jardí de casa, on tenim una figuera i la caseta de fusta pels mals endreços. Tot amb una bona capa de neu.Així que m'he calçat les botes i he enfilat cap a Hortsavinyà pel camí dels sotracs (foto a dalt a la dreta) on malgrat la nevada hi ha traces d'algú que hi ha passat en bicicleta de muntanya enmig de les d'un tot terreny.

A mida que pujo desapareixen les traces i el paisatge esdevé més "pirinenc": jo mai havía vist el Maresme nevat d'aquest manera tant espectacular. Tot i que, de fet, ha estat un fenòmen molt localitzat al voltant dels massissos del Montnegre i el Montseny ja que baixant cap a mar, a partir de Can Bartomet ja no hi ha res de neu.

A partir de la Font del Rupit ja hi ha un bon tou de neu:

segueixo pero pujant passant per Can Pica, Can Borra i en acabat Hortsavinyà.

De tornada cap a casa i quan passava més o menys pel serrat de la Corona, es veia el Turó de Migdía, amb els seus escassos 400 metres (al seu darrera ja hi ha Calella i el mar) així de blanc:

DÍA DE REIS

Els primers Reis Mags de la meva filleta.

Per estalviar-nos de fer kilòmetres amb les previsions de mal temps que hi ha per aquesta setmana hem decidit de baixar a dormir a casa els sogres així no haurem de matinar el día de Reis per anar de casa en casa recollint els regalets que ses Majestats hi hagin anat deixant. Així que ens hem llevat a quarts de nou i hem anat a ca la Mare, on ens hem reunit un any més tots plegats al voltant d'una taula plena de regals per a petits i grans.

Després i per seguir amb la tradició la Mare ens ha tret la xocolata desfeta amb xurros i melindros per acabar d'entrar en calor.

D'aquí hem hagut d'anar a casa l'Esther a portar i recollir els regals dels altres cosinets i, a tres quarts de dues, de pressa cap a casa del Quimet a dinar-hi, que també és una tradició: dinar de Reis a ca'l Quimet.

La reina del día: ma filla. És tant simpàtica, bonica i riallera que tothom se la rifa per tenir-la una estoneta en braços i ella encantada va dedicant somriures i xerradetes a tothom.

Els primers Reis de la Carla també ens han dut neu en abudància. De fet tornant a casa, per l'autopista, ja anava caient aigua-neu que ha esdevingut neu un cop arribats a St.Cebrià, la qual ha anat quallant a terra a partir de Can Bartomet. És a dir, a mida que pujàvem augmentava la intensitat de la nevada i minvava la temperatura fent que s'agafés a l'asfalt deixant un mantell blanc inmaculat.

Anàvem amb els dos cotxes: jo anava davant amb el Golf i la Belén darrera meu amb el Vitara. Amb la neu recent caiguda el cotxe s'agafa prou bé sempre i quan portis una marxa adequada i no he tingut problemes per arribar a casa malgrat a partir del carrer Mestral les rodes del darrera ja m'anàven relliscant a cada revolt. Jo creia que amb el Vitara la Belén i la nena anàven millor pero quan m'he aturat davant de casa arrambant la roda a la vorera semblava que el Vitara només s'aturaría quan s'estampés contra el meu cotxe pero al final la Belén també l'ha pogut frenar amb la vorera.

Encara no havíem baixat dels cotxes que ens truquen el Santi i la Vane, que curiosament anàven darrera nostre, dient que s'han quedat davant dels "Arcos" i han de deixar-hi el cotxe. Així que em poso les botes de neu i el barret i me n'hi vaig sota una nevada que ara ja és important.

El taxista del poble també s'hi ha quedat allà dalt i diu que es quedarà a dormir a casa d'uns amics que hi viuen a prop.

Cap problema: cadascú té un sostre on aixoplucar-se? , gasoil i llenya per cremar?, menjar?, llum i telèfon ? . Doncs a gaudir de la neu i el fred. L'hivern és l'estació de l'any per relaxar-se: no pas l'estiu. A l'hivern la natura es ralentitza, moltes plantes s'aturen a esperar el bon temps (no creix ni la gespa), moltes aus se'n van a llocs més càlids (si bé és cert que d'altres com el barba-roig vénen a passar l'hivern aquí), hi ha mamífers que hivernen, etc. Per tant, és lògic que els humans també hauriem de baixar el ritme durant els díes més freds. I això és el que toca fer mentre sopem veient com cauen els flocs de neu i van acumulant-se damunt les branques de l'olivera del jardí, que per cert aviat tocaran a terra pel pes de la neu, com podeu veure a la foto de sota.

Avui més que mai: Bona nit i tapat !!!!

CAP D'ANY A PALMA

Enguany no ens hem saltat la tradició d'anar a enllestir l'any i començar-ne el següent amb els amics (i a partir del bateig de la Carla, parents) de Palma. Així la nena podrà passar uns díes amb el seu padrí Xisco.

Malgrat el temporal de vent, neu i fred de díes enrerre el mar estava prou tranquil durant la travessa i l'única que s'ha trobat trasbalsada ha estat la menuda, que ha trigat molt a dormir-se. De fet ens han hagut de venir a trucar la porta del camarot diverses vegades avisant-nos que ja havíem atracat a Palma feia estona i quan hem arribat a la bodega del fery a endur-nos el cotxe erem els darrers en sortir. Això ha estat perque quan hem pogut agafar el son no havía manera de fer-nos llevar !!

Hem passat aquest día 30 de Desembre bàsicament preparant l'endemà ja que després d'establir-nos a casa de na Monica hem anat a dinar davant de s'Olimpic amb en Xisco, ella i en Carlos, i per la tarda ens hem tancat a ca'l Xisco per preparar el curry que serà el sopar (ja tradicional entre nosaltres) per Cap d'Any.

El darrer día de l'any 2008 he fet la meva classe d'spinning: només en faig quan sóc a Palma i és que a s'Olimpic en són experts i m'agrada com dónen les classes. N'he fet amb en Xisco, Mónica i amb en Miquel: enguany em toca amb el "Master" Xisco. Fa uns anyets vaig fer una classe també amb en Xisquet, abans que deixés s'Olimpic per muntar el seu propi Centre Pilates.

La classe amb en Xisco ha estat un xic reduïda (unes 12 persones) degut a ser a quarts de set del vespre el día de Cap d'Any pero ha estat molt divertida, com sempre, i l'hem acabada brindant amb cava per l'any que és a puntet d'arribar.

Ja al vespre ens hem cruspit el curry ben picant que estava boníssim, com sempre. A taula hi havía també en Carlos (que de fet ja és habitual), la mare i la veïna del Xisco (totes dues són unes senyores molt amables i que m'ha sorprès com els ha agradat el curry malgrat ser tant picant !!), i els fills de'n Xisco: Júnior i Màrio.

El "curry" de'n Xisco és ja mític. De fet n'hem tornat a menjar per sopar el día d'Any Nou i jo me n'he endut (com ja també és tradició) una carmanyola per menjar-ne al feery de tornada cap a casa.

Moltes gràcies a sa nostra familia de Mallorca símplement per ser com són !!