Tot i que ja havía estat advertit que m'enduría una sorpresa no m'ho imaginava pas!
Ahír al vespre, aprofitant que vaig haver d'anar a deixar la gossa a casa d'uns amics de Castellà d'Índies, vaig aprofitar per anar a veure Sta.Mª de Montnegre, que ja feia massa temps que no hi anava.
A mida que m'apropava em tornava a deixar endur per l'olor i els sorolls del bosc, d'aquesta part del bosc en particular, la fresqueta a les vuit del vespre, les falgueres, i tot d'una el gran roure. Caminava sense deixar de mirar la copa verda d'aquest enorme arbre quan ho he vist: estan restaurant l'ermita !! No sé perquè pero se m'han posat els ulls ben humits.
Com que no volía tocar els taulons que en barren el pas per la porta m'he enfilat per la bastida per entrar-hi per una finestra i veure un cop més les imatges austeres, la creu de fusta (encara més austera) , ...compartint el petit espai amb una formigonera i material d'obra.
Què bé que el seu destí no serà acabar enrunant-se del tot i això serà gràcies a que algú ha fet quelcom més del que jo faig: estar-hi i mirar-la.
Hi aniré passant a veure'n els progressos i intentaré anar-me assabentant de si es farà alguna mena d'inauguració quan estigui enllestida.
Mai m'hauría imaginat que veure bastides i formigoneres enmig del bosc em faría tanta alegría...!
divendres, 17 de juliol del 2009
dimecres, 15 de juliol del 2009
ALEA JACTA EST
amb aquest títol en llatí em vinc a referir que aquest matí m'he fet les analítiques de sang i d'orina que hauran de dir si he pogut controlar el colesterol o no. La veritat és que he anat menjant igual que sempre, és a dir, de tot: procurant sempre menjar més verdura i peix que no pas carn i evitant-ne en tot cas la carn vermella.
No he fet cap règim especial, tan sols he seguit menjant com sempre pero he intentat tornar a fer esport i, si bé no he arribat encara al ritme d'abans de ser pare, estic anant gairebé cada migdía a nedar (ja m'apropo als mil metres per día) i alguna tarda he anat a córrer.
Quan ha estat de menester he menjat el que m'han posat al davant. Per exemple el Diumenge passat vàrem fer una costellada a ca'l Santi i la Vane i vaig menjar botifarres, carnsalada, costelles de xai, de porc, i el que hi havía damunt la taula. Si les analítiques surten bé voldrà dir que el meu problema no és tant el que menjo sino allò que abans cremava i ara no.
Avui mateix aniré a nedar a veure si m'apropo una mica més als mil metres....
...doncs sí que he anat a nedar i n'he fet 750 de metres. He fet una combinació bastant esgotadora però: amb les manòples que m'ha donat la Belén (que fan que trobis una resistència més gran a cada braçada) he anat fent piscines de crowl i braça, i de tant en tant creuava la piscina corrents fent resistència amb els braços dins l'aigua (la piscina fa 1.35m de fondària: no us penseu pas que jo sigui precisament un gegant !). He fet les 30 piscines seguides, sense aturarme.
- Correr d'aquesta manera, amb l'aigua a l'alçada del pit, m'ha recordat aquella sensació que crec que tots hem tingut alguna vegada en somnis; quan vols anar molt de pressa però per molt que intentis fer-ho les teves cames es mouen molt a poquet a poquet i et desesperes. Jo normalment no me'n recordo mai d'allò que somío pero aquesta sensació sí que l'he tinguda algun cop. -
La gran trastada ha vigut després, a la dutxa. No hi havía aigua freda! només sortía aigua bullent! com jo ja estava ensabonat (al principi sí que en sortía d' aigua freda) he anat escurant la miqueta d'aigua fresqueta que quedava a cada canonada passant d'eixeta a eixeta i, quan s'han acabat les dutxes del vestidor d'homes, com que encara em quedava sabó a sobre, no he dubtat a posar-me el banyador i, ensabonat, sortir i travessar el corredor que porta als altres vestidors que en un principi estan reservat pels cursets de natació però, com que ara a l'estiu no se'n fan, estaven buïts i amb els llums apagats. M'he pogut anar esbandint de mica en mica amb aigua freda, passant de dutxa a dutxa. Per sort no he hagut de menester anar al vestidor de les dones també ...
No he fet cap règim especial, tan sols he seguit menjant com sempre pero he intentat tornar a fer esport i, si bé no he arribat encara al ritme d'abans de ser pare, estic anant gairebé cada migdía a nedar (ja m'apropo als mil metres per día) i alguna tarda he anat a córrer.
Quan ha estat de menester he menjat el que m'han posat al davant. Per exemple el Diumenge passat vàrem fer una costellada a ca'l Santi i la Vane i vaig menjar botifarres, carnsalada, costelles de xai, de porc, i el que hi havía damunt la taula. Si les analítiques surten bé voldrà dir que el meu problema no és tant el que menjo sino allò que abans cremava i ara no.
Avui mateix aniré a nedar a veure si m'apropo una mica més als mil metres....
...doncs sí que he anat a nedar i n'he fet 750 de metres. He fet una combinació bastant esgotadora però: amb les manòples que m'ha donat la Belén (que fan que trobis una resistència més gran a cada braçada) he anat fent piscines de crowl i braça, i de tant en tant creuava la piscina corrents fent resistència amb els braços dins l'aigua (la piscina fa 1.35m de fondària: no us penseu pas que jo sigui precisament un gegant !). He fet les 30 piscines seguides, sense aturarme.
- Correr d'aquesta manera, amb l'aigua a l'alçada del pit, m'ha recordat aquella sensació que crec que tots hem tingut alguna vegada en somnis; quan vols anar molt de pressa però per molt que intentis fer-ho les teves cames es mouen molt a poquet a poquet i et desesperes. Jo normalment no me'n recordo mai d'allò que somío pero aquesta sensació sí que l'he tinguda algun cop. -
La gran trastada ha vigut després, a la dutxa. No hi havía aigua freda! només sortía aigua bullent! com jo ja estava ensabonat (al principi sí que en sortía d' aigua freda) he anat escurant la miqueta d'aigua fresqueta que quedava a cada canonada passant d'eixeta a eixeta i, quan s'han acabat les dutxes del vestidor d'homes, com que encara em quedava sabó a sobre, no he dubtat a posar-me el banyador i, ensabonat, sortir i travessar el corredor que porta als altres vestidors que en un principi estan reservat pels cursets de natació però, com que ara a l'estiu no se'n fan, estaven buïts i amb els llums apagats. M'he pogut anar esbandint de mica en mica amb aigua freda, passant de dutxa a dutxa. Per sort no he hagut de menester anar al vestidor de les dones també ...
dimarts, 14 de juliol del 2009
CASTELL DE BURRIAC
Ahïr camí de casa em vaig desviar un xic i vaig anar cap a Cabrera de Mar (no sé pas perquè es diu "de Mar" si està riera amunt...!). Vaig aparcar el cotxe riera amunt en un descampat on n'hi havía d'altres i me'n vaig anar pista amunt cap al Castell de Burriac.
És una passejada i tan sols he trigat uns quinze minutets en trobar-me dins del castell després de fer una petita grimpadeta pels rocs que l'envolten.
Mentre hi pujava pel darrer tram (el més costerut i estret) m'imaginava la dificultat de fer aquesta construcció allà dalt a l'edat mitjana, carretejant les pedres en mules o potser directament traginant-les a les espatlles de treballadors. També quina feinada per anar-hi pujant les vitualles per a mantenir-hi els soldats i qui hi visqués.
Sembla senzill de defensar ja que cap exèrcit hi pot pujar; només grups de soldats en tot cas. El més normal per a conquerir-lo imagino que era fer-hi un setge ja que all'a dalt no hi cap espai per a conreuar res, ni tenir-hi bestiar ni cap font d'aigua. Crec que era un bon lloc de guaita per a controlar les incursions dels pirates que atacàven la costa del Maresme en aquells temps i per refugiar-s'hi en tot cas mentre els moros hi assolàven els seus pobles. Així la gent podía quedar-se al castell només mentre durava el saqueig corresponent i després ja hi podíen tornar a baixar al poble. Vaja, imagino que anava així.
Quan jo anava a cinquè de bàsica recordo que hi vaig pujar al Castell de Burriac desde l'estació de tren amb la classe i el Pare Xaparro, Jesuïta que cada divendres ens feia anar en tren o autocar a la muntanya i a mida que anàvem pels boscos aprofitava qualsevol cosa per a donar-nos una classe de biología, de natura, o fins i tot ens feia una mena de missa improvitzada enmig del bosc. Un home exemplar que s'anava cada dos per tres a fer de mestre a zones rurals del Txad, en condicions lamentables, i quan tornava de seguida es posava a donar-nos classes per a transmetre'ns tot allò que havía pogut copsar en allà. És la mena d' "home de Déu" que dóna sentit a l'església, i no pas tots aquests cardenals grassos i fatxes que en representen el pitjor d'ella.
Un record pel Pare Xaparro, sigui on sigui, i que n'existeixin molts com ell. Moltes gràcies pels coneixements i sobretot per la filosofía de vida transmesa.
És una passejada i tan sols he trigat uns quinze minutets en trobar-me dins del castell després de fer una petita grimpadeta pels rocs que l'envolten.
Mentre hi pujava pel darrer tram (el més costerut i estret) m'imaginava la dificultat de fer aquesta construcció allà dalt a l'edat mitjana, carretejant les pedres en mules o potser directament traginant-les a les espatlles de treballadors. També quina feinada per anar-hi pujant les vitualles per a mantenir-hi els soldats i qui hi visqués.
Sembla senzill de defensar ja que cap exèrcit hi pot pujar; només grups de soldats en tot cas. El més normal per a conquerir-lo imagino que era fer-hi un setge ja que all'a dalt no hi cap espai per a conreuar res, ni tenir-hi bestiar ni cap font d'aigua. Crec que era un bon lloc de guaita per a controlar les incursions dels pirates que atacàven la costa del Maresme en aquells temps i per refugiar-s'hi en tot cas mentre els moros hi assolàven els seus pobles. Així la gent podía quedar-se al castell només mentre durava el saqueig corresponent i després ja hi podíen tornar a baixar al poble. Vaja, imagino que anava així.
Quan jo anava a cinquè de bàsica recordo que hi vaig pujar al Castell de Burriac desde l'estació de tren amb la classe i el Pare Xaparro, Jesuïta que cada divendres ens feia anar en tren o autocar a la muntanya i a mida que anàvem pels boscos aprofitava qualsevol cosa per a donar-nos una classe de biología, de natura, o fins i tot ens feia una mena de missa improvitzada enmig del bosc. Un home exemplar que s'anava cada dos per tres a fer de mestre a zones rurals del Txad, en condicions lamentables, i quan tornava de seguida es posava a donar-nos classes per a transmetre'ns tot allò que havía pogut copsar en allà. És la mena d' "home de Déu" que dóna sentit a l'església, i no pas tots aquests cardenals grassos i fatxes que en representen el pitjor d'ella.
Un record pel Pare Xaparro, sigui on sigui, i que n'existeixin molts com ell. Moltes gràcies pels coneixements i sobretot per la filosofía de vida transmesa.
dimecres, 1 de juliol del 2009
VISITEM ES PADRÍ, A PALMA
dijous hem agafat el ferry de mitjanit cap a Palma amb un munt de maletes, el carret amb la nena i el gos: tots cap a Palma. La pobra Nera ens l'han feta tancar dins unes gàbies a la bodega on anàven els cotxes i els camions: pobre bèstia. Nosaltres hem anat a sopar i cap al camarot a dormir.
El ferry cada día va més depressa: a un quart de sis ja ens estàven despertant pels altaveus dient que a les sis estaríem a port!
Ens ha vingut a recollir la Mònica i (encara no sé com hem pogut encabir tot el que duïem dins l'Ibiza) després de trobar-nos amb es Padrí hem anat cap a Es Mal Pas. Hem dinat molt bé (de fet a Mallorca sempre hem menjat bé) a Es Loro, i després cap al port a embarcar-nos en el Zig Zag.
També venía el germà de la Mònica, el Carlos.
Hem fet la petita travessa fins a Formentor i la Carla ha aprofitat per berenar: no perdona ni navegant.
Com que no hi havía ni Déu hem fondejat ben a propet de la platja: s'hi podía anar nedant perfectament. Ens anava molt bé perque així a ningú li feia mandra baixar els gossos en la Zodiac a pixar a la platja. 
Com podeu veure el petit mariner de la dreta no es mareja pas i es passejava per l'interior del veler remenant-ho tot. Ha estat un viatge curtet (de dijous a Diumenge) pero la nena havía de veure el seu Padrí, i a nosaltres sempre ens va bé uns díes a Mallorca amb aquesta tropa que sempre ens tracten de conya.
La propera estada a Balears serà ja, si Déu vol, de vacances; a finals d'Agost i primers de Setembre que de moment estarem uns díes amb la colla de Mallorca i saltarem a passar una setmaneta a Menorca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)