Ahïr camí de casa em vaig desviar un xic i vaig anar cap a Cabrera de Mar (no sé pas perquè es diu "de Mar" si està riera amunt...!). Vaig aparcar el cotxe riera amunt en un descampat on n'hi havía d'altres i me'n vaig anar pista amunt cap al Castell de Burriac.
És una passejada i tan sols he trigat uns quinze minutets en trobar-me dins del castell després de fer una petita grimpadeta pels rocs que l'envolten.
Mentre hi pujava pel darrer tram (el més costerut i estret) m'imaginava la dificultat de fer aquesta construcció allà dalt a l'edat mitjana, carretejant les pedres en mules o potser directament traginant-les a les espatlles de treballadors. També quina feinada per anar-hi pujant les vitualles per a mantenir-hi els soldats i qui hi visqués.
Sembla senzill de defensar ja que cap exèrcit hi pot pujar; només grups de soldats en tot cas. El més normal per a conquerir-lo imagino que era fer-hi un setge ja que all'a dalt no hi cap espai per a conreuar res, ni tenir-hi bestiar ni cap font d'aigua. Crec que era un bon lloc de guaita per a controlar les incursions dels pirates que atacàven la costa del Maresme en aquells temps i per refugiar-s'hi en tot cas mentre els moros hi assolàven els seus pobles. Així la gent podía quedar-se al castell només mentre durava el saqueig corresponent i després ja hi podíen tornar a baixar al poble. Vaja, imagino que anava així.
Quan jo anava a cinquè de bàsica recordo que hi vaig pujar al Castell de Burriac desde l'estació de tren amb la classe i el Pare Xaparro, Jesuïta que cada divendres ens feia anar en tren o autocar a la muntanya i a mida que anàvem pels boscos aprofitava qualsevol cosa per a donar-nos una classe de biología, de natura, o fins i tot ens feia una mena de missa improvitzada enmig del bosc. Un home exemplar que s'anava cada dos per tres a fer de mestre a zones rurals del Txad, en condicions lamentables, i quan tornava de seguida es posava a donar-nos classes per a transmetre'ns tot allò que havía pogut copsar en allà. És la mena d' "home de Déu" que dóna sentit a l'església, i no pas tots aquests cardenals grassos i fatxes que en representen el pitjor d'ella.
Un record pel Pare Xaparro, sigui on sigui, i que n'existeixin molts com ell. Moltes gràcies pels coneixements i sobretot per la filosofía de vida transmesa.
És una passejada i tan sols he trigat uns quinze minutets en trobar-me dins del castell després de fer una petita grimpadeta pels rocs que l'envolten.
Mentre hi pujava pel darrer tram (el més costerut i estret) m'imaginava la dificultat de fer aquesta construcció allà dalt a l'edat mitjana, carretejant les pedres en mules o potser directament traginant-les a les espatlles de treballadors. També quina feinada per anar-hi pujant les vitualles per a mantenir-hi els soldats i qui hi visqués.
Sembla senzill de defensar ja que cap exèrcit hi pot pujar; només grups de soldats en tot cas. El més normal per a conquerir-lo imagino que era fer-hi un setge ja que all'a dalt no hi cap espai per a conreuar res, ni tenir-hi bestiar ni cap font d'aigua. Crec que era un bon lloc de guaita per a controlar les incursions dels pirates que atacàven la costa del Maresme en aquells temps i per refugiar-s'hi en tot cas mentre els moros hi assolàven els seus pobles. Així la gent podía quedar-se al castell només mentre durava el saqueig corresponent i després ja hi podíen tornar a baixar al poble. Vaja, imagino que anava així.
Quan jo anava a cinquè de bàsica recordo que hi vaig pujar al Castell de Burriac desde l'estació de tren amb la classe i el Pare Xaparro, Jesuïta que cada divendres ens feia anar en tren o autocar a la muntanya i a mida que anàvem pels boscos aprofitava qualsevol cosa per a donar-nos una classe de biología, de natura, o fins i tot ens feia una mena de missa improvitzada enmig del bosc. Un home exemplar que s'anava cada dos per tres a fer de mestre a zones rurals del Txad, en condicions lamentables, i quan tornava de seguida es posava a donar-nos classes per a transmetre'ns tot allò que havía pogut copsar en allà. És la mena d' "home de Déu" que dóna sentit a l'església, i no pas tots aquests cardenals grassos i fatxes que en representen el pitjor d'ella.
Un record pel Pare Xaparro, sigui on sigui, i que n'existeixin molts com ell. Moltes gràcies pels coneixements i sobretot per la filosofía de vida transmesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada