Ei ! Torno a córrer pel bosc !

Ara que comença a fresquejar m'he decidit a tornar a córrer pels boscos del poble, i darrerament m'emporto sempre la Nera, pobre bèstia.

La setmana passada vàrem pujar el Montalt, on la pobre gossa va fer cim amb un pam de llengua penjant.

Ahïr, com que era día feiner i se'ns feia tard, vàrem fer una volta circular molt guapa, sortint com sempre del cementiri de Llavaneres. Enfilem pel camí Fondo fins al GR que va de Mataró al Canigó. En lloc de seguir-lo cap al Corredor m'he desviat per un sender que davalla direcció nord, més estret, dens i en mal estat. Un xic perillós per córrer ja que els aigüats hi han deixat solcs profunds pero anirem amb compte. La gossa encara fa sprints amunt i avall (de fet s'està posant en forma).

Hem arribat fins a una masía que té uns cavalls i un terreny enorme, no duc mapa pero imagino que ja sóc a Canyamars o molt a propet.

Aquí podem fer dues coses: girar cua per on hem vingut o seguir pel camí que hi ha cap a l'esquerra que sembla ha de tornar cap a SW , i imagino que tard o d'hora s'ha de tornar a creuar amb el GR.

Si fós més d'hora (o pel matí) m'hi hagués aventurat pero són quarts de vuit del vespre, fa estona que xispeja i un núvol de tempesta està damunt nostre tota l'estona i, per tant, el gos i jo decidim desfer el camí: que tampoc em desagrada ja que el paisatge és feréstec : hi ha però un punt on la vegetació obre una escletxa que em permet veure el cim del Corredor i tota la coberta boscosa que hi ha al meu voltant. El Maresme és una comarca privilegiada en aquest aspecte. El bosc, aquí en aquest indret obac, és idèntic al que vaig deixar al Montnegre: pocs pins, molta alzina, roures i arboços, alguna figuera perduda i, això sí, molt pocs castanyers. Bastanta falguera, molses i bolets.

El que no he vist encara des que visc per aquesta zona és gaire fauna: així com a St.Cebrià havía vist senglars, genetes, guineus, cabirols, rapinyaires, òlibes, per aquí tan sols he vist el gaig i algún conill. Tot i que a St.Cebrià vivía enmig del bosc i aquí visc al poble.

Un cop arribats al desviament del GR quan ja davallo pel camí Fondo cap al cementiri ha començat a descarregar amb ganes i l'aiguat ha seguit fins que hem arribat a baix completament xops, pero amb una sensació genial d'haver tornat a estar corrent pel bosc, sota un arc de St.Martí complet que es veia cap a mar (on el cel era blau ! ), amb l'olor del bosc ben moll, i amb les cames cansades pero no esgotat: m'estaré posant en forma, per fí !