Tots tres érem conscients que éren les darreres hores i vàrem restar així, agafadets de les mans, fins que es va adormir.
A quarts d'una ja dormía i no es despertaría més.
Ha deixat un buït enorme. Encara tinc l'inèrcia de trucar-la cada tarda per parlar amb ella, enviar-li fotos al mòbil de la meva filla (que encara em pregunta per la iaia Montse).
Sempre que surto a córrer i acabo en alt (ja sigui dalt del Montalt, del turó d'Onofre Arnau o del Corredor) m'hi quedo una estoneta dalt del cim parlant amb ella. I és que la sento molt a propet meu, i així ha de ser: ara descansa d'una malaltía implacable que l'ha anat consumint en menys d'un any.
