Vallalta

avui no tinc ganes de res

2012-01-09T12:55:00.002+01:00

El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna.Em guia pels camins segurs per l'amor del seu nom. El Senyor és el meu pastor, no em manca res.Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res,perquè us tinc vora meu; la vostra vara de pastor, m’asserena i em conforta.Davant meu pareu taula vós mateix, i els enemics ho veuen; m’heu ungit el cap amb perfums, ompliu a vessar la meva copa. Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida, i viuré anys i més anys a la casa del Senyor.

La meva Mare mereix un traspàs suau; ja ha petit prou.

PUJADA A NÚRIA

2011-10-17T15:38:00.007+02:00

Dissabte 15 d'Octubre, mentre mig món es mobilitzava en contra de l'actual sistema econòmic, nosaltres anàvem a acomplir una de les promeses per la nostra filla: pujar el ciri del seu bateig a peu fins a Núria i oferir-lo a la Mare de Déu.

Hem iniciat la pujada a Queralbs pel camí que segueix el GR; ruta sense més complicacions que anar avançant cadascú al ritme que li marqui el seu cos. Són 10km amb no massa desnivell (uns 800m, potser) per tant només és qüestió d'anar fent i gaudir de la muntanya.

La foto de l'esquerra mostra el punt de sortida. hi havía tants cotxes que vàrem haver d'aparcar al camí que puja cap a Fontalba. Nosaltres feiem el camí de Núria "normal", però, des de Queralbs.

Ens hem estat creuant grups de gent constantment i hem aprofitat aquest moment per fer aquesta fot del camí sense gent:

El camí no té pèrdua i ja no sé quantes vegades l'hauré fet pero sempre m'agrada tornar-lo a fer ja que travessa el bosc, petites tarteres, creua el riu diverses vegades, hi ha fauna i molts salts d'aigua

Quan arribes al punt més alt del camí, on hi ha la creu, ja es pot veure als teus peus, un xic més avall, el Santuari.

La veritat fa molt de goig veure la Vall de Núria des d'aquí dalt, i que tan sols queda una lleugera baixadeta per assolir la fita.

Normalment a Núria hi venim a l'hivern, per la qual cosa ens sobta veure tanta gent, les barques, els ponis, els rucs, etc.

La pregunta fàcil sería: "quí és quí?"

En acabat la Belen ha assolit l'objectiu de pujar el ciri del bateig a Núria.

BOSSA NOVA

2011-06-14T17:12:00.002+02:00

Quem acreditou no amor,
no sorriso, na flor, entâo sonhou,
sonhou e perdeu a paz;
o amor, o sorriso e a flor se transformam depressa demais.

Quem no coraçâo
abrigou a tristeza de ver tudo isto se perder.
E na solidâo procurou um caminho e seguiu,
já descrente de um dia feliz.

Quem chorou, chorou. E tanto que seu pranto já secou.

Quem depois voltou
ao amor, ao sorriso e á flor, entâo tudo encontrou
pois a própria dor
revelou o caminho do amor e a tristeza acabou"

....les millors cançons són aquelles que han estat fetes amb tres instruments: guitarra, veu i ànima. Aquesta cançó (Meditaçâo) va ser feta pel Sr. Joâo Gilberto l'any 1968.

AL.LÈRGIES

2011-05-26T15:54:00.004+02:00

Des que ens vàrem canviar de casa aquest Octubre passat, he estat estossegant, amb picor d'ulls, nas tapat, fins que m'he decidit d'anar a l'al.lergòleg. Doncs bé, he resultat al.lèrgic als àcars del magatzem, als de casa, al pòl.len del xiprer i als animals domèstics !!

Mare de Déu !! ..sort que només m'ha donat per tossir...; m'arriba a provocar asma i em moro, ja que treballo a un magatzem, evidentment visc a una casa, estic envoltat de xiprers (arbre especialment present al Maresme) i he tingut gossos a casa els darrers 11 anys de la meva vida !

Bé , la setmana vinent m'han de fer una analítica per a comprovar el grau d'afectació de cadascuna d'aquestes al.lèrgies i a veure què fem. De moment hem canviat el matelàs de casa ja que el vàrem anar a girar en acabar l'hivern i resulta que està tot florit per la part de sota. Val a dir que la casa nova ha resultat un niu d'humitat exagerada: parets pintades del mes d'Octubre ja estan florides ara al mes de Maig següent ! Fins i tot el pèrit que ha vingut a veure l'estat en que ha quedat el matelàs ens ha recomanat que el propietari faci obres urgets per a arreglar-ho ja que si la Carla agafés una al.lèrgia amb els seus tres anyets de vida això sería una veritable complicació.

Aquesta casa on vivim, és en una molt bona zona, la comunitat és petita pero té un bon jardí i piscina, les cases són molt maques (blanquetes, grans, amb jardí privat, aparcament, etc.), pero estan molt mal construïdes. Ténen més de 30 anys i es vàren fer per a que la gent amb diners de Barcelona anés a Llavaneres un parell de mesos a l'estiu i poca cosa més.

Les parets són de paper fumat: sentim els veïns parlar, caminar, la seva tele, etc. ; els tancaments són tan dolents que quan fa vent, aquest es cola per tota la casa sense remei; quan ha plogut fort i amb vent se'ns ha colat un munt d'aigua per la xemeneia !, no sé si hi ha fonaments pero la veritat és que es fan formiguers a dins de casa (n'he tret del menjador, de la cuïna i del rebedor).

Els propietaris (els nostres i els veïns) es pensen que viuen en cases de luxe i van vacilant que si la venen sería per 700.000€, i tonteríes com aquesta. La veritat és que jo no compraría cap casa d'aquestes ni per la meitat.

BENVINGUT SIA EL LLOP

2011-04-14T08:49:00.010+02:00

Qui s'ha criat en comarques de bosc n'hem sentit a parlar des de petits pero coneixent-ne la seva total desaparició d'aquest depredador menystingut, malvat i pervers que només servía per a espantar criatures i com a personatge dolent de contes i fàules. La gent gran del poble n'explicava històries de bestiar mort pel llop quan ells éren joves, és a dir, abans de la guerra !, parlàven que n'havíen vist la pell del darrer llop que s'hi va caçar, algú fins i tot m'havía dit que n'havía sentit l'udol una vegada que tornava d'Hortsavinyà i li va caure la nit a sobre.

"La foto de dalt correspon a l'església parroquial de Santa Eulàlia, posteriorment consagrada també a Sant Llop. Està documentada des de l'any 1080 ("Sanctae Eulaie de Orto Saviniano")."

Hi ha les llegendes que diuen que fa anys, quan hi havía més masos habitats a on ara només hi queda bosc i runes, no havíes de deixar mai de vigilar si a casa hi havía un nadó, ja que si el sentía plorar, el llop hi entrava i se l'enduïa del seu bressol.

Molts topònims de la comarca parlen del passat del llop a l'Alt Maresme. També hi ha el culte a Sant Llop; a Hortsavinyà hi ha la petita ermita de la Mare de Déu de l’Erola (S. XVIII), (foto més avall) que celebra un aplec el dilluns de la primera Pasqua, l’antiga patrona del poble és Santa Eulàlia i el patró de l’església parroquial és San Llop. Celebren la seva Festa Major el primer de setembre, essent també festiu la diada de la Mare de Déu del Roser i la diada de Santa Eulàlia, el 10 de desembre. Segons la devoció popular, Sant Llop era invocat per a guarir-se del mal de coll, per això calia beure aigua beneïda el dia de Sant Llop o fregar-se el coll amb l’oli de la llàntia que cremava al seu altar, essent també invocat pels defectuosos en el parlar a fi d’afavorir-los la paraula. També és invocat contra les bruixes, els diables, els mals esperits i contra les feres dolentes.

Ja fa uns anys que sento que el llop ha arribat al Pirineu per quedar-s'hi, i hi ha més d'un comentari d'excursionistes que ja n'han ensopegat amb éll per diversos camins al voltant del Cadí i el Ripollès.

Diuen els experts que tot i que no han trobat evidències de reproducció a Catalunya (degut a que els primers animals a repoblar les noves regions són mascles joves), l'animal ja ocupa uns quants quilòmetres quadrats al massís del Cadí i en serres veïnes i s'ha anat escampant per diverses comarques pirinenques.

No és extrany que hagi tornat ja que el llop és un animal bosquerol i estic convençut que ben aviat ocuparà la majoria de zones naturals protegides on trobaran abundància d'isards, cabirols, senglars, conills i llebres, tot i que també s'han detectat incursions de fins a 90 quilòmetres al sud, endinsant-se en la província de Barcelona fins al Vallès.

Un altre factor a tenir en compte és la pràctica absència de depredadors que puguin entrar en competència amb el llop; costa de veure genetes, guineus, rapinyaires, d' óssos només n'hi ha quatre o cinc al Pirineu central, per tant el llop caçarà a plaer animals que han perdut la pràctica d'haver de fugir dels seus depredadors naturals.

Degut a la densitat forestal i l'abundància especialment de senglars i conills als nostres boscos, no sería rar que s'escampi pels Parcs del Montseny i Montnegre-Corredor, malgrat la quantitat d'excursionistes, boletaires i urbanitzacions d'aquestes zones potser li fan girar cua i tornar-se cap a la Catalunya central, menys densament poblada.

Els llops que s'han detectat provenen del sud de França (els quals sembla que venen de les poblacions itàliques), després que les anàlisis genètiques han descartat que estiguin emparentats amb els de les poblacions ibèriques del nord-oest d'Espanya. ...Fins i tot en qüestions de llops serem diferents de la resta de la Pennínsula...?

Ei ! Torno a córrer pel bosc !

2010-09-09T12:21:00.004+02:00

Ara que comença a fresquejar m'he decidit a tornar a córrer pels boscos del poble, i darrerament m'emporto sempre la Nera, pobre bèstia.

La setmana passada vàrem pujar el Montalt, on la pobre gossa va fer cim amb un pam de llengua penjant.

Ahïr, com que era día feiner i se'ns feia tard, vàrem fer una volta circular molt guapa, sortint com sempre del cementiri de Llavaneres. Enfilem pel camí Fondo fins al GR que va de Mataró al Canigó. En lloc de seguir-lo cap al Corredor m'he desviat per un sender que davalla direcció nord, més estret, dens i en mal estat. Un xic perillós per córrer ja que els aigüats hi han deixat solcs profunds pero anirem amb compte. La gossa encara fa sprints amunt i avall (de fet s'està posant en forma).

Hem arribat fins a una masía que té uns cavalls i un terreny enorme, no duc mapa pero imagino que ja sóc a Canyamars o molt a propet.

Aquí podem fer dues coses: girar cua per on hem vingut o seguir pel camí que hi ha cap a l'esquerra que sembla ha de tornar cap a SW , i imagino que tard o d'hora s'ha de tornar a creuar amb el GR.

Si fós més d'hora (o pel matí) m'hi hagués aventurat pero són quarts de vuit del vespre, fa estona que xispeja i un núvol de tempesta està damunt nostre tota l'estona i, per tant, el gos i jo decidim desfer el camí: que tampoc em desagrada ja que el paisatge és feréstec : hi ha però un punt on la vegetació obre una escletxa que em permet veure el cim del Corredor i tota la coberta boscosa que hi ha al meu voltant. El Maresme és una comarca privilegiada en aquest aspecte. El bosc, aquí en aquest indret obac, és idèntic al que vaig deixar al Montnegre: pocs pins, molta alzina, roures i arboços, alguna figuera perduda i, això sí, molt pocs castanyers. Bastanta falguera, molses i bolets.

El que no he vist encara des que visc per aquesta zona és gaire fauna: així com a St.Cebrià havía vist senglars, genetes, guineus, cabirols, rapinyaires, òlibes, per aquí tan sols he vist el gaig i algún conill. Tot i que a St.Cebrià vivía enmig del bosc i aquí visc al poble.

Un cop arribats al desviament del GR quan ja davallo pel camí Fondo cap al cementiri ha començat a descarregar amb ganes i l'aiguat ha seguit fins que hem arribat a baix completament xops, pero amb una sensació genial d'haver tornat a estar corrent pel bosc, sota un arc de St.Martí complet que es veia cap a mar (on el cel era blau ! ), amb l'olor del bosc ben moll, i amb les cames cansades pero no esgotat: m'estaré posant en forma, per fí !

NADAL A CA LA MARE

2009-12-28T16:40:00.002+01:00

Un Nadal més (i per molts anys) hem fet el dinar de Nadal a Ca la Mare. Ben apretadets a taula: ara ja hi posem taborets perque les cadires no hi caben. Gairebé ens hem d'anar posant d'acord per agafar les cullerades de galets perque si no xoquem amb el braç de qui tenim al costat.

Quan les meves nebodes (a baix hi ha la foto amb les sis cosines juntes, inclosa ma filla) comencin a portar les seves respectives parelles haurem de fer un pensament ja que no hi cabrem ni fent torns. Encara sort que el Santi treballava i el de la Georgina no ha vingut.

Aperitiu abundant, plat de galets, carn d'olla, pollastre farcit amb prunes (mitja familia berallant-se pels pedrers !! Déu meu, quina colla d'afamats !!). Després fruita, polvorons, torrons i neules. Vi, cava, licors, herbes dolces de Mallorca, ...). Per sort aquest matí he anat a córrer per la platja.

En acabar hem arrodonit el dinar com sempre, cantant les nostres cançons típiques: Les ones de la mar bella, L'Empordà, La Llevantina, l'himne del Barça, l'avi Castellet, el meu avi, ... seguim sense atrevir-nos amb Les Flors de Maig, però. Des que va morir el pare no l'hem acabada de cantar com cal.

Hem parlat (també és un càssic) amb els del Brasil i ens han confirmat que en vindran sis d'ells pel casament de la Mireia i el Santi. Ens hem proposat de preparar el nostre repertori millor per aquella data.

Aquí a sota hi ha ma filla desitjant a tothom un Bon Nadal:

Bon Nadal a tú també, Nervipetit.

LA NERA TORNA A ESTAR ENTRE NOSALTRES

2009-12-01T12:28:00.002+01:00

Ahïr em van trucar dient-me que una parella d'excursionistes terrassencs s'havía trobat la Nera dissabte a Fontalba. La gossa ha estat perduda per aquella zona tres setmanes, a dos mil metres d'alçada i ha sobreviscut a la tempesta que ens va acabar enxampant el dissabte que la vaig perdre (bé, a mí em va enxampar poquet perque vaig baixar abans pero la Nera se la menjar sencera !).

La parella de Terrassa molt macos, havíen agafat ja estimació per la gossa i no m'extranya: és molt obedient i es fa amb tothom. Els hi estic molt agraït perque se'ls veia que s'apreciàven molt la Nera malgrat l'acabàven de conèixer i sobretot a ella se li escapàven les llàgrimes quan jo me l'enduïa. Bé,...jo duïa un nus a la gola que em costava parlar i tot...

Vaig dur la Nera en braços fins al cotxe. Tot seguit em vaig permetre el luxe de donar alegríes a molta gent: a la Belén (que ja l'havíen trucada els del "xip" també) , a en Xisco (què contents estàven a Palma en saber-ho !!!), al Santi i la Vane, als meus germans i ma mare, i en arribar a casa em vaig plantar a la porta del meu veí Joan amb la Nera en braços i l'home es va posar molt i molt content.

Li donem pinso per cadells ja que ara ha de recuperar forces i pes (només pesa 6 kg). S'ha passat el vespre dormint i ma filla se li asseu al costat amb el llibre del Pocoyo i li va explicant cosetes mentre dorm. Menja i beu aigua bé, fa pipi i caca perfectament, no camina coixa, m'ha seguit quan he anat a llençar les escobraríes (com havía fet sempre), etc.

Avui l'he dut al veterinari i li han fet analítiques per veure que no té cap cosa extranya, ni anèmia, i que ara només li convé menjar, recuperar-se i una bona sessió de perruquería per desenredar-li els nusos.

HE PERDUT LA NERA !!

2009-11-09T09:05:00.008+01:00

Dissabte vaig anar amb la Nera a fer una excursió pel Pirineu, aprofitant que la Belén tenía curs tot el cap de setmana i deixàvem la nena a ca'ls sogres.

Havía planejat de fer el Puig de Dórria. Vaig fer aquesta foto abans de la nevada, després ja no estava jo per càmeres:

Hem deixat el cotxe al Collet de les Cabanes, on ja n'hi havía set o vuit cotxes aparcats (de boletaires i d'altres excursionistes, imagino) i hem enfilat la Nera i jo amunt cap al coll del Pas dels Lladres.

No feia un día precisament esplèndid: feia bastant vent (de NW), una mica de fred (uns 2ºC aquí baix) i uns núvols bastant negres anàven passant per damunt nostre a gran velocitat empentats per les ventades.

Vaig decidir tirar amunt ja que l'itinerari no és gens perdedor i la previsió era que no nevés fins passat el migdía. Jo anava molt ben equipat de plè hivern per si de cas fins i tot amb les ulleres de "ventisca".

Hem anat enfilant amunt veient un munt de cabirols a banda i banda, bastants voltors que passàven molt a prop per sobre nostre i es podía distingir clarament que es tractava del trencalòs, habitual per cert de la contrada.

La Nera ho duïa molt bé caminant i corrents. Quan la perdía de vista li feia un crit i de seguida apareixía.

En arribar al coll del Pas dels Lladres hem aprofitat per aixoplugar-nos en la paret de pedres que serveix per a refugiar-se del vent, la qual cosa s'agraeix. He aprofitat per esmorzar una mica i per donar-li una mica de menjar també a la Nera.

Aquí la tenim, dins del vivac a l'esguard del vent, pero amb ganes de tornar a sortir.

Hem deixat aquí la motxilla i hem fet el cim del Puig de Dórria. Després hem recollit la motxilla i hem pujat la Tossa del Pas dels Lladres, punt culminant de l'estació d'esquí d' Err-Puigmal i des d'on hi ha una bona vista cap al nord del poble de Vallcebollera i la Cerdanya francesa en general.

Aquí dalt he percebut el primer avís de la tormenta : el vent s'ha aturat de cop i els núvols ben negres s'aturàven. He decidit per tant començar a davallar. Quan he acaronat el cap de la Nera i li he dit que anéssim cap avall ha estat el darrer cop que l'he vista.

He començat a caminar avall i uns pocs metres enllà m'he girat i ja no hi era. L' he cridat com de costum -"Nera !"- i he seguit caminant convençut que en un moment la tindría al costat pero, no. Al cap d'una estona l'he tornada a cridar -"Nera ! vine aquí!"- , pero res. M'he començat a amoïnar i he tornat a pujar cap amunt per veure si la trobava.

No ho entenc: la visibilitat que tinc des d'aquí em permetría veure-la en un radi massa gran i els meus crits s'han de sentir de molt lluny. He tornat al vivac, al cim del Puig de Dorria, al de la Tossa, no la veig.

M'he rebentat les cames pujant i baixant per la neu pero en aquell moment no les sentía, ni sentía el cansanci que ja anava acumulant. Només pensava en la pobra gossa. Per sort he mantingut el cap bastant fred i no he pres riscos innecessaris (a banda de cansar-me més del compte).

Hi ha un ramat de cabirols a sota del vessant Sud de la Tossa, a la Coma de Fontseca, i penso: potser els ha volgut empaitar i s'ha estampat pel pedregar avall?...de fet és l'únic pendent una mica costerut en tota la contrada. He pensat en baixar-hi pero hagués estat una imprudència fer-ho tot sol amb la nevada i l'hora que ja es va fent tardana i decideixo corprès i neguitejat de començar el descens.

Em vaig aturant cada pocs metres per cridar-la i xiular-li per si m'escolta.

Veig unes petjades que podríen ser d'ella i que les segueixo ja que també van més o menys en la direcció correcta cap al Collet de les Cabanes amb l'esperança de trobar-me-la a l'aparcament, esperant-me dormint al costat del cotxe.

La tormenta de neu comença a intensificar-se per la qual cosa apreto el pas i en poca estona em trobo a l'aparcament. Ja només hi resta el meu cotxe i no hi ha rastre de la Nera. La crido i la crido pero no hi és, i la neu que segueix caient.

He d'anar-me'n ja que es fa tard i no duc cadenes. Amb l'esperança de que la Nera hagi baixat fins l'aparcament i que algú se l'hagi endut pensant que estava perduda torno cap a casa amb el cor encongit per si encara està allà dalt, morta de fred i de por.

A les noticies he vist que a la zona, fent la travessa del Puigmal cap a Fontalba, un grup d'excursionistes s'ha perdut i han anat a parar a la Font de l'Home Mort , precisament aquest indret és un xic més avall de la Coma de Fontseca, on hi havía el grup de cabirols que he vist jo des de la Tossa. Han mort dues dones per hipotèrmia i la resta han estat rescatats pels bombers. S'han desorientat en baixar del Puigmal i en lloc d'enfilar cap a Fontalba s'han desviat cap a l'oest anant a parar a la zona coneguda com la Font de l'Home Mort. De fet, des d'aquí podíen haver seguit cap al sud fins a creuar-se amb el GR 11, entre Queralbs i el Coll de les Cabanes (on jo tenía el cotxe). Tant de bo me'ls hagués trobat jo; estic segur que els hagués pogut indicar el camí ja que jo sabía perfectament a on em trobava i quína direcció seguir.

M'ha quedat molt mal cos per aquests dos motius: per haver estat en un indret on poques hores més tard hi moríen dues excursionistes extraviades i per haver perdut la gossa en aquesta sortida. No paro d'imaginar-me-la plorant, buscant-me per la muntanya mentre queia la nit. Ahïr quan vaig anar a llençar les escombraríes (habitualment aprofitava per treure-la a donar un volt) se'm va escapar alguna llagrimeta, com ara, fent aquest escrit.

Han passat dos díes i encara tinc el cor encongit i les mans fredes.

No penso tenir més gossos.

EL DIMONIET DE LA CASTANYADA

2009-11-06T12:58:00.004+01:00

La segona castanyada de ma filla i evidentment, la primera que hi camina tota soleta. I ben contenta que anava ella vestida de dimoniet, amb la seva capa, la cua i les banyes. Tota decidida a trasbalsar-ho tot amb l'energía que la caracteritza.

Està feta un bon trasto i fa anar de corcoll a tot aquell qui l'envolta ja sigui a casa, a la llar d'infants, al parc, a ca'ls avis, etc.

A la foto següent se la veu ja vestida de castanyera (com els seus cosinets) i menjant-se un panellet de pinyons. Ella ja havía sopat pero no se'n podía estar de tastar-los. Així fa tradició ! De fet després va intentar mastegar una castanya pero ja era massa per a la seva incipient dentadura.

COM CREIX LA MEVA NENA

2009-10-14T11:03:00.003+02:00

El meu "saldo" no para de créixer, i ràpid! No fa pas gaire només menjava biberons i ahïr ens va sorprendre sopant un tall de pizza. Ja menja macarrons, croquetes, i tot allò que ens vegi que menjem nosaltres.

No vull que perdi aquesta facilitat per meravellar-se amb qualsevol petita cosa que descobreix; ni la sinceritat de les seves rialles, ni les ganes que té que la mimin i l'estimin. Com es pixa de riure mentre persegueix al gos per a estomacar-lo. Com llença el xumet a terra quan veu un troç de pa. Com vé corrents quan vaig a cercar-la a l'escola i la seva mestra em diu -"saps que ha fet avui ta filla?"- i m'explica com s'ha enfilat a la taula, o com s'ha passejat per l'escola amb l'escombreta del lavabo, o com s'ha menjat el dinar d'algú altre. Fins i tot ha après a fer "botifarra", la bandida !

Li agrada de tant en tant, quan ja porta una estoneta jugant sola o veient dibuixos, venir corrents a agafar-se de les cames de sa mare o de les meves; s'hi abraça i s'hi queda fins que l'aixeques en braços.

Aquestes dues fotos les hi va fer la Gise a casa, que precisament fins fa poc era la més petita de la familia. Han hagut de passar una pila d'anys abans no ha tornat a haver una criatura a la família però ha valgut la pena esperar.

LA MARE FA 79 ANYS

2009-09-15T13:18:00.003+02:00

La mare que em va parir fa avui 79 anys.

Aquesta generació que vàren viure la guerra sent criatures, que van passar por durant la guerra i gana durant la post-guerra. Maldades durant molts anys i una lamentable dictadura. Aquesta generació que mai dubte en donar un cop de ma als veïns, als parents, als amics. Que els agrada passar-s'ho bé malgrat l'edat, anant a les festes majors i gaudint de les festes familiars.

Una generació irrepetible que es va forjar a base de superar dificultats reals de supervivència i que ara veu com hi ha tota una generació de gent jove que no sap viure sense un telèfon mòbil o un portàtil, que no els facis anar caminant un kilòmetre més enllà d'allà on són, que no els facis fer treballs físics, Déu n'hi dó! Gent com ma mare se'n fan creus de tant delicats que s'han tornat les persones joves quan ells havíen de fer el que fós símplement per viure.

Per molts anys mare. Ho desitjo amb tota la força que pugui tenir perque et necessito com et necessita encara molta gent que t'envolta. Per molts anys.

PRIMERA REMULLADA DE LA TEMPORADA

2009-09-15T13:04:00.003+02:00

Ahïr va caure tal aigüat a Sabadell que vaig plegar mitja hora abans per por a quedar-me sense poder creuar el carrer del magatzem. De fet va a petar directament a una riera que voreja l'aeroport, per tant, imagino que aquest carrer era una riera anys enrera. No és el primer cop que esdevé una autèntica avinguda d'aigua com es pot copsar en la foto que vaig fer des d'el despatx.

Aprofitant que m'anava d'hora i les meves dones éren a Barcelona me'n vaig anar directament a aparcar el cotxe al cementiri del poble i vaig enfilar corrents pel Camí de Garingol, que més amunt esdevé el Camí Fondo. Aquest nom no és casual ja que talment està "tallat" a la muntanya: vas corrents muntanya amunt entre dues parets de sauló i arrels de pins fins que arribes al Camí Ral, que vé de Mataró i forma part del GR82 que enfila fins el Canigó.

Jo no pensava pas arribar tan lluny sino tan sols fins on les cames m'aguantéssin. De fet vaig anar a bon ritme ja que la temperatura era més que agradable (el cotxe em marcava en arribar a Llavaneres uns 17º) i encara no plovía al Maresme pero sentía tronar cada cop més a prop i el cel s'ennegría fent evident que acabaría com un pollet.

Quan ja duïa uns tres quarts d'hora corrents van començar a caure unes gotes gruixudes que em van fer cercar aixopluc. El vaig trobar precisament a un lloc on no m'hi hauría de quedar gaire estona: a ma dreta hi havía una torrentera que encara estava seca, molt estreta i atapaïda d'arbres a banda i banda que ho creaven un sostre vegetal que em mantindría eixut al menys durant una estona.

M'hi vaig quedar tranquil.lament gaudint del mal temps, enmig de la solitud del bosc, fins que va anar afluxant i vaig poder tornant cap al cotxe. De baixada vaig trigar molt menys i, a sobre, l'estona que vaig restar aturat em va permetre recuperar forces.

La propera vegada, si no plou, m'arribaré al cim del Corredor.

MARIA, "LA PASTORA"

2009-09-08T08:54:00.002+02:00

En Chinchilla eras María "la de Cerraja" o María "la Pastora" y de estos dos nombres me quedo con el segundo pues de joven te dedicaste a pastorear allí en Cansalobos y también de mayor lo has seguido haciendo manteniendo a tu alrededor a una gran família que ha visto en tí el nexo de unión, "el pal de paller" que decimos aquí en tu tierra de adopción.

En Albacete y en Barcelona vas a ser recordada como una de las mejores personas que puede existir. Hubo una persona en la plaza de Chinchilla que me contaba emocionada hace un par de meses (cuando tú estabas en el hospital y no había ya muchas esperanzas) cómo les dabas de comer cuando eran chiquillas y su madre las tenía que dejar para irse a trabajar sin nada que llevarse a la boca y que probablemente aquel pedazo de queso y aquel trozo de pan que tú les dabas les permitió llegar a viejos.

Destacaría que has querido mucho a las personas: a todas las personas. Pero por encima de todo a la famila, a esa extensa familia que has querido y que te seguirá queriendo siempre por tu bondad y sencillez. Austera hasta al elegir el vestido con el que quisiste ser enterrada: un sudario. Cuando mi madre te vió ya envuelta en él, con tu rostro sereno, dijo llorando :

-"guaita-la, si sembla una Mare de Déu!"-

No eres el primer ser querido que pierdo y por eso sé que nunca te irás del todo, que seguirás presente escuchándonos y dándonos algún consejito con esa experiencia que te han dado los 93 años que has estado luchando en esta vida. Tan sólo es cuestión de saber escuchar con el alma, no con el oido.

Es por eso por lo que después del dolor inicial tras perderte en este mundo debemos acostumbrarnos a otro tipo de relación. Aún es reciente pero en vez de abrazarte aprenderemos a sentirte; en lugar de conversar mediante el lenguaje lo haremos con el corazón.

No puedo evitar que se me humedezcan los ojos escribiendo estos pensamientos pero la verdad es que debemos alegrarnos, pues hay un nuevo ángel de la guarda en el cielo que cuida de mi mujer (tu nieta, que ha sentido tu muerte como un auténtico desgarro) y de mi hija (tu bisnieta, cuyos primeros 15 meses de vida han podido conocer a esta dulce abuelita de cuento, de las de antes).

QUINA SORPRESA !!

2009-07-17T09:44:00.002+02:00

Tot i que ja havía estat advertit que m'enduría una sorpresa no m'ho imaginava pas!

Ahír al vespre, aprofitant que vaig haver d'anar a deixar la gossa a casa d'uns amics de Castellà d'Índies, vaig aprofitar per anar a veure Sta.Mª de Montnegre, que ja feia massa temps que no hi anava.

A mida que m'apropava em tornava a deixar endur per l'olor i els sorolls del bosc, d'aquesta part del bosc en particular, la fresqueta a les vuit del vespre, les falgueres, i tot d'una el gran roure. Caminava sense deixar de mirar la copa verda d'aquest enorme arbre quan ho he vist: estan restaurant l'ermita !! No sé perquè pero se m'han posat els ulls ben humits.

Com que no volía tocar els taulons que en barren el pas per la porta m'he enfilat per la bastida per entrar-hi per una finestra i veure un cop més les imatges austeres, la creu de fusta (encara més austera) , ...compartint el petit espai amb una formigonera i material d'obra.

Què bé que el seu destí no serà acabar enrunant-se del tot i això serà gràcies a que algú ha fet quelcom més del que jo faig: estar-hi i mirar-la.

Hi aniré passant a veure'n els progressos i intentaré anar-me assabentant de si es farà alguna mena d'inauguració quan estigui enllestida.

Mai m'hauría imaginat que veure bastides i formigoneres enmig del bosc em faría tanta alegría...!

ALEA JACTA EST

2009-07-15T12:05:00.004+02:00

amb aquest títol en llatí em vinc a referir que aquest matí m'he fet les analítiques de sang i d'orina que hauran de dir si he pogut controlar el colesterol o no. La veritat és que he anat menjant igual que sempre, és a dir, de tot: procurant sempre menjar més verdura i peix que no pas carn i evitant-ne en tot cas la carn vermella.

No he fet cap règim especial, tan sols he seguit menjant com sempre pero he intentat tornar a fer esport i, si bé no he arribat encara al ritme d'abans de ser pare, estic anant gairebé cada migdía a nedar (ja m'apropo als mil metres per día) i alguna tarda he anat a córrer.

Quan ha estat de menester he menjat el que m'han posat al davant. Per exemple el Diumenge passat vàrem fer una costellada a ca'l Santi i la Vane i vaig menjar botifarres, carnsalada, costelles de xai, de porc, i el que hi havía damunt la taula. Si les analítiques surten bé voldrà dir que el meu problema no és tant el que menjo sino allò que abans cremava i ara no.

Avui mateix aniré a nedar a veure si m'apropo una mica més als mil metres....

...doncs sí que he anat a nedar i n'he fet 750 de metres. He fet una combinació bastant esgotadora però: amb les manòples que m'ha donat la Belén (que fan que trobis una resistència més gran a cada braçada) he anat fent piscines de crowl i braça, i de tant en tant creuava la piscina corrents fent resistència amb els braços dins l'aigua (la piscina fa 1.35m de fondària: no us penseu pas que jo sigui precisament un gegant !). He fet les 30 piscines seguides, sense aturarme.

- Correr d'aquesta manera, amb l'aigua a l'alçada del pit, m'ha recordat aquella sensació que crec que tots hem tingut alguna vegada en somnis; quan vols anar molt de pressa però per molt que intentis fer-ho les teves cames es mouen molt a poquet a poquet i et desesperes. Jo normalment no me'n recordo mai d'allò que somío pero aquesta sensació sí que l'he tinguda algun cop. -

La gran trastada ha vigut després, a la dutxa. No hi havía aigua freda! només sortía aigua bullent! com jo ja estava ensabonat (al principi sí que en sortía d' aigua freda) he anat escurant la miqueta d'aigua fresqueta que quedava a cada canonada passant d'eixeta a eixeta i, quan s'han acabat les dutxes del vestidor d'homes, com que encara em quedava sabó a sobre, no he dubtat a posar-me el banyador i, ensabonat, sortir i travessar el corredor que porta als altres vestidors que en un principi estan reservat pels cursets de natació però, com que ara a l'estiu no se'n fan, estaven buïts i amb els llums apagats. M'he pogut anar esbandint de mica en mica amb aigua freda, passant de dutxa a dutxa. Per sort no he hagut de menester anar al vestidor de les dones també ...

CASTELL DE BURRIAC

2009-07-14T09:32:00.004+02:00

Ahïr camí de casa em vaig desviar un xic i vaig anar cap a Cabrera de Mar (no sé pas perquè es diu "de Mar" si està riera amunt...!). Vaig aparcar el cotxe riera amunt en un descampat on n'hi havía d'altres i me'n vaig anar pista amunt cap al Castell de Burriac.

És una passejada i tan sols he trigat uns quinze minutets en trobar-me dins del castell després de fer una petita grimpadeta pels rocs que l'envolten.

Mentre hi pujava pel darrer tram (el més costerut i estret) m'imaginava la dificultat de fer aquesta construcció allà dalt a l'edat mitjana, carretejant les pedres en mules o potser directament traginant-les a les espatlles de treballadors. També quina feinada per anar-hi pujant les vitualles per a mantenir-hi els soldats i qui hi visqués.

Sembla senzill de defensar ja que cap exèrcit hi pot pujar; només grups de soldats en tot cas. El més normal per a conquerir-lo imagino que era fer-hi un setge ja que all'a dalt no hi cap espai per a conreuar res, ni tenir-hi bestiar ni cap font d'aigua. Crec que era un bon lloc de guaita per a controlar les incursions dels pirates que atacàven la costa del Maresme en aquells temps i per refugiar-s'hi en tot cas mentre els moros hi assolàven els seus pobles. Així la gent podía quedar-se al castell només mentre durava el saqueig corresponent i després ja hi podíen tornar a baixar al poble. Vaja, imagino que anava així.

Quan jo anava a cinquè de bàsica recordo que hi vaig pujar al Castell de Burriac desde l'estació de tren amb la classe i el Pare Xaparro, Jesuïta que cada divendres ens feia anar en tren o autocar a la muntanya i a mida que anàvem pels boscos aprofitava qualsevol cosa per a donar-nos una classe de biología, de natura, o fins i tot ens feia una mena de missa improvitzada enmig del bosc. Un home exemplar que s'anava cada dos per tres a fer de mestre a zones rurals del Txad, en condicions lamentables, i quan tornava de seguida es posava a donar-nos classes per a transmetre'ns tot allò que havía pogut copsar en allà. És la mena d' "home de Déu" que dóna sentit a l'església, i no pas tots aquests cardenals grassos i fatxes que en representen el pitjor d'ella.

Un record pel Pare Xaparro, sigui on sigui, i que n'existeixin molts com ell. Moltes gràcies pels coneixements i sobretot per la filosofía de vida transmesa.

VISITEM ES PADRÍ, A PALMA

2009-07-01T12:42:00.005+02:00

dijous hem agafat el ferry de mitjanit cap a Palma amb un munt de maletes, el carret amb la nena i el gos: tots cap a Palma. La pobra Nera ens l'han feta tancar dins unes gàbies a la bodega on anàven els cotxes i els camions: pobre bèstia. Nosaltres hem anat a sopar i cap al camarot a dormir.

El ferry cada día va més depressa: a un quart de sis ja ens estàven despertant pels altaveus dient que a les sis estaríem a port!

Ens ha vingut a recollir la Mònica i (encara no sé com hem pogut encabir tot el que duïem dins l'Ibiza) després de trobar-nos amb es Padrí hem anat cap a Es Mal Pas. Hem dinat molt bé (de fet a Mallorca sempre hem menjat bé) a Es Loro, i després cap al port a embarcar-nos en el Zig Zag.

També venía el germà de la Mònica, el Carlos.

Hem fet la petita travessa fins a Formentor i la Carla ha aprofitat per berenar: no perdona ni navegant.

Com que no hi havía ni Déu hem fondejat ben a propet de la platja: s'hi podía anar nedant perfectament. Ens anava molt bé perque així a ningú li feia mandra baixar els gossos en la Zodiac a pixar a la platja.

Com podeu veure el petit mariner de la dreta no es mareja pas i es passejava per l'interior del veler remenant-ho tot.

Ha estat un viatge curtet (de dijous a Diumenge) pero la nena havía de veure el seu Padrí, i a nosaltres sempre ens va bé uns díes a Mallorca amb aquesta tropa que sempre ens tracten de conya.

La propera estada a Balears serà ja, si Déu vol, de vacances; a finals d'Agost i primers de Setembre que de moment estarem uns díes amb la colla de Mallorca i saltarem a passar una setmaneta a Menorca.

FESTA D'UN ANYET

2009-06-23T12:36:00.005+02:00

La festa del primer anyet del Nervi Petit l'hem feta una miqueta tard: el 21 de Juny, gairebé amb un mes de retard pero és que la mudança a Llavaneres ens ha complicat molt aquests darrers dos mesos.

Hem fet un berenar ja que érem molta família.

Hem menjat entrepanets, truites de verdures i patates, cervesa, coca-coles i trines, i tot seguit el primer pastís de ma filla i cava per tothom.

M'ha fet molta gràcia veure un pastís tan gran amb una espelma del "1" encesa al damunt. Ma filla encara no sap bufar així que l'ha intentada apagar a clatellades ! . Està feta un bon bitxet, com es pot observar a la foto de sota que surt imitant a sa mare cridant:

Per molts anys Nervi Petit. Tú tot just comences quan sembla que la iaia María ens està començant a deixar. Als seus 93 anys ha estat una nit ingressada a l'Hospital del Mar, a Barcelona, i malgrat ja torna a estar a casa seva, els metges no li han donat gaire temps de vida. I d'això es tracta, de la llei de vida.

PUNT D'INFLEXIÓ

2009-05-06T11:53:00.003+02:00

Després de mesos de constatar la meva davallada física i moral he decidit posar fil a l'agulla. D'entrada dissabte (abans del partit que el Barça li va clavar un 2-6 definitiu al Madrid) me'n vaig anar a correr per primer cop des que vàrem marxar de St.Cebrià a viure a Llavaneres.

Ha estat un recorregut de coneixença des de casa enfilant pels camins rurals del Pla de Can Sanç fins a topar amb l'autopista, tornar direcció cap a la riera i baixar-la fins el camí que voreja la platja i tornar cap a casa: tres quarts d'hora ben bons per començar.

El dimarts he seguit la terapia esportiva i al migdía m'he anat al gimnàs. Després per la tarda he pogut anar a correr. Aquests cop he deixat el cotxe a Canyamars i he anar corrents pel camí que passa pel Pou de Glaç de Canyamars fins al Santuari del Corredor. Una bona travessa per camí de bosc al Parc Natural del Corredor, vegetació molt densa amb falgueres, boscos de lledoners resseguint les rieres i alzinars per tot arreu. Masíes disperses i algun ciclista que també hi puja.

He trigat una hora mitja en pujar i baixar la qual cosa està prou bé tenint en compte el meu estat físic i la calor que ja està fent de sobte.

Per acabar de millorar ara tan sols em resta que ma filla ens deixi dormir per les nits (fa una setmana que no sabem per què plora tant de matinada!!) i que la feina s'engresqui una miqueta més.

ànims !

CURRY ESTIL XISCO

2009-04-17T17:39:00.004+02:00

Tradicional sopar dels nostres darrers Caps d'Any a Palma amb es padrí, en Xisco. Més d'un día d'Any Nou ens ha servit també d'esmorzar (sobretot si hem sortit a navegar) i de dinar. A mida que passen les hores és cada cop més bo.

Es fon la margarina i afegim soja, tabasco, pebre negre, Perrin's (molt poquet) i pebre de Cayenne. Com podeu veure, tot molt suau.

Tallem carn de pollastre, porc i vedella a daus i la salpebrem a banda.

Tallem a daus també la ceba, patata i pastanaga. Com veieu les quantitats depenen del gust i la fam de la colla que s'ho ha de menjar.

El curry (que l'hem triat ben picant) el tallem molt petit i l'afegim a la margarina. Aleshores ja podem posar-ho tot a dins afegint'hi aigua ja calenta i coure-ho a foc lent.

És un plat que demana hores ja que a mida que allarguem la cocció en millora el sabor.

FAVES A LA CATALANA

2009-04-17T17:31:00.002+02:00

Recepta de ma Mare, la Montserrat.

Posem en una paella el llard, cansalada viada, ceba, mig tomàquet, sobressada i una mica de menta si pot ser fresca, de l'hort.
Quan ho tenim sofregit hi afegim les faves i un posim de sal.
Deixe'm-ho a foc lent, que és com s'han de cuinar aquestes cosetes, i quan són cuïtes hi afegim la butifarra negra (al tanto que es desfà tot d'una) i la barreja.

Per beure un vinet negre fortet; un de Batea mateix, o de Gandesa. Priorat també és collonut, pero sembla ser que el fet de dir "Priorat" a l'etiqueta ja multiplica el seu preu.

Boníssimes, Mare !! ...pero a tú et queden més bones !!

Per cert, les faves són millor ben fresques. Si pot ser compreu-les amb bajoca i peleu-les a casa.

Apa, bon profit.

NOU MESOS JA TÉ EL MEU "NERVI PETIT"

2009-03-03T12:09:00.003+01:00

Diumenge va fer nou mesos i cada cop és més bonica. Vàrem dinar a casa la iaia Montse i se la rifàven tots els presents: Quimet, Luisa, la padrina Gemmi, la Silvia (amoïnada pels seus exàmens...!) i l'Alejandro, que s'infla de satisfacció cada cop que l'agafa en braços.

Ja rosega crostons de pa, galetes, va a quatre grapes, es posa dreta, persegueix la gossa per estirar-li els bigotis. Ja no és un nadó; ara comença a ser una nena petita que li agrada trobar coses noves, que l'agafin en braços pero que també la deixin anar per terra tota soleta, tastar altres coses per menjar, anar-se'n directe als calaixos de la cuina, als comandaments a distància, als mòbils : a tot allò susceptible de fer més fressa.

La foto li hem fet als gronxadors dels jardins de'n Passi, a propet del que si Déu vol serà casa nostre d'aquí a poquet temps.

Per cert, tornant al dinar a ca ma mare, és increïble l'àpat que va muntar. No va fer primer plat: tot éren segons plats !! Després de l'aperitiu (que Déu n'hi dó!) ens treu una cassola de conill amb salsa. Un cop ens hem inflat a menjar-ne i sucar pa, ens treu una altra safata amb croquetes casolanes (d'aquelles que notes com pesen quan les agafes amb la forquilla) i carxofes fregides.

En acabat, de postres, ens treu fruita, bunyols de Quaresma i tortell de massapà !!

... A la nit només vaig poder sopar una poma.

EXCURSIÓ A HORTSAVINYÀ 07/GENER/09

2009-01-09T13:00:00.004+01:00

Ens hem llevat per anar a treballar pero ha nevat tant durant la nit que fins que no passi la llevaneus del poble d'aquí no surt ningú amb cotxe.

La foto de l'esquerra és al jardí de casa, on tenim una figuera i la caseta de fusta pels mals endreços. Tot amb una bona capa de neu.Així que m'he calçat les botes i he enfilat cap a Hortsavinyà pel camí dels sotracs (foto a dalt a la dreta) on malgrat la nevada hi ha traces d'algú que hi ha passat en bicicleta de muntanya enmig de les d'un tot terreny.

A mida que pujo desapareixen les traces i el paisatge esdevé més "pirinenc": jo mai havía vist el Maresme nevat d'aquest manera tant espectacular. Tot i que, de fet, ha estat un fenòmen molt localitzat al voltant dels massissos del Montnegre i el Montseny ja que baixant cap a mar, a partir de Can Bartomet ja no hi ha res de neu.

A partir de la Font del Rupit ja hi ha un bon tou de neu:

segueixo pero pujant passant per Can Pica, Can Borra i en acabat Hortsavinyà.

De tornada cap a casa i quan passava més o menys pel serrat de la Corona, es veia el Turó de Migdía, amb els seus escassos 400 metres (al seu darrera ja hi ha Calella i el mar) així de blanc:

DÍA DE REIS

2009-01-08T12:17:00.004+01:00

Els primers Reis Mags de la meva filleta.

Per estalviar-nos de fer kilòmetres amb les previsions de mal temps que hi ha per aquesta setmana hem decidit de baixar a dormir a casa els sogres així no haurem de matinar el día de Reis per anar de casa en casa recollint els regalets que ses Majestats hi hagin anat deixant. Així que ens hem llevat a quarts de nou i hem anat a ca la Mare, on ens hem reunit un any més tots plegats al voltant d'una taula plena de regals per a petits i grans.

Després i per seguir amb la tradició la Mare ens ha tret la xocolata desfeta amb xurros i melindros per acabar d'entrar en calor.

D'aquí hem hagut d'anar a casa l'Esther a portar i recollir els regals dels altres cosinets i, a tres quarts de dues, de pressa cap a casa del Quimet a dinar-hi, que també és una tradició: dinar de Reis a ca'l Quimet.

La reina del día: ma filla. És tant simpàtica, bonica i riallera que tothom se la rifa per tenir-la una estoneta en braços i ella encantada va dedicant somriures i xerradetes a tothom.

Els primers Reis de la Carla també ens han dut neu en abudància. De fet tornant a casa, per l'autopista, ja anava caient aigua-neu que ha esdevingut neu un cop arribats a St.Cebrià, la qual ha anat quallant a terra a partir de Can Bartomet. És a dir, a mida que pujàvem augmentava la intensitat de la nevada i minvava la temperatura fent que s'agafés a l'asfalt deixant un mantell blanc inmaculat.

Anàvem amb els dos cotxes: jo anava davant amb el Golf i la Belén darrera meu amb el Vitara. Amb la neu recent caiguda el cotxe s'agafa prou bé sempre i quan portis una marxa adequada i no he tingut problemes per arribar a casa malgrat a partir del carrer Mestral les rodes del darrera ja m'anàven relliscant a cada revolt. Jo creia que amb el Vitara la Belén i la nena anàven millor pero quan m'he aturat davant de casa arrambant la roda a la vorera semblava que el Vitara només s'aturaría quan s'estampés contra el meu cotxe pero al final la Belén també l'ha pogut frenar amb la vorera.

Encara no havíem baixat dels cotxes que ens truquen el Santi i la Vane, que curiosament anàven darrera nostre, dient que s'han quedat davant dels "Arcos" i han de deixar-hi el cotxe. Així que em poso les botes de neu i el barret i me n'hi vaig sota una nevada que ara ja és important.

El taxista del poble també s'hi ha quedat allà dalt i diu que es quedarà a dormir a casa d'uns amics que hi viuen a prop.

Cap problema: cadascú té un sostre on aixoplucar-se? , gasoil i llenya per cremar?, menjar?, llum i telèfon ? . Doncs a gaudir de la neu i el fred. L'hivern és l'estació de l'any per relaxar-se: no pas l'estiu. A l'hivern la natura es ralentitza, moltes plantes s'aturen a esperar el bon temps (no creix ni la gespa), moltes aus se'n van a llocs més càlids (si bé és cert que d'altres com el barba-roig vénen a passar l'hivern aquí), hi ha mamífers que hivernen, etc. Per tant, és lògic que els humans també hauriem de baixar el ritme durant els díes més freds. I això és el que toca fer mentre sopem veient com cauen els flocs de neu i van acumulant-se damunt les branques de l'olivera del jardí, que per cert aviat tocaran a terra pel pes de la neu, com podeu veure a la foto de sota.

Avui més que mai: Bona nit i tapat !!!!

CAP D'ANY A PALMA

2009-01-05T08:58:00.003+01:00

Enguany no ens hem saltat la tradició d'anar a enllestir l'any i començar-ne el següent amb els amics (i a partir del bateig de la Carla, parents) de Palma. Així la nena podrà passar uns díes amb el seu padrí Xisco.

Malgrat el temporal de vent, neu i fred de díes enrerre el mar estava prou tranquil durant la travessa i l'única que s'ha trobat trasbalsada ha estat la menuda, que ha trigat molt a dormir-se. De fet ens han hagut de venir a trucar la porta del camarot diverses vegades avisant-nos que ja havíem atracat a Palma feia estona i quan hem arribat a la bodega del fery a endur-nos el cotxe erem els darrers en sortir. Això ha estat perque quan hem pogut agafar el son no havía manera de fer-nos llevar !!

Hem passat aquest día 30 de Desembre bàsicament preparant l'endemà ja que després d'establir-nos a casa de na Monica hem anat a dinar davant de s'Olimpic amb en Xisco, ella i en Carlos, i per la tarda ens hem tancat a ca'l Xisco per preparar el curry que serà el sopar (ja tradicional entre nosaltres) per Cap d'Any.

El darrer día de l'any 2008 he fet la meva classe d'spinning: només en faig quan sóc a Palma i és que a s'Olimpic en són experts i m'agrada com dónen les classes. N'he fet amb en Xisco, Mónica i amb en Miquel: enguany em toca amb el "Master" Xisco. Fa uns anyets vaig fer una classe també amb en Xisquet, abans que deixés s'Olimpic per muntar el seu propi Centre Pilates.

La classe amb en Xisco ha estat un xic reduïda (unes 12 persones) degut a ser a quarts de set del vespre el día de Cap d'Any pero ha estat molt divertida, com sempre, i l'hem acabada brindant amb cava per l'any que és a puntet d'arribar.

Ja al vespre ens hem cruspit el curry ben picant que estava boníssim, com sempre. A taula hi havía també en Carlos (que de fet ja és habitual), la mare i la veïna del Xisco (totes dues són unes senyores molt amables i que m'ha sorprès com els ha agradat el curry malgrat ser tant picant !!), i els fills de'n Xisco: Júnior i Màrio.

El "curry" de'n Xisco és ja mític. De fet n'hem tornat a menjar per sopar el día d'Any Nou i jo me n'he endut (com ja també és tradició) una carmanyola per menjar-ne al feery de tornada cap a casa.

Moltes gràcies a sa nostra familia de Mallorca símplement per ser com són !!

SANT ESTEVE NEVADET

2008-12-29T11:52:00.005+01:00

Hem sortit de casa a quarts de dues del migdía en plena nevada. Per sort porta plovent i ventant molt des d'ahïr i no arriba a quallar a l'asfalt, pero la nevada és ben ferma amb només un grau de temperatura.

Per sort arribem a Barcelona i la temperatura és més alta i plou.

A casa l'Esther també toca posar-se les botes amb un aperitiu on hi ha de tot. Després, això sí, els canelons de rigor: sí senyor, tradició per damunt de tot !

Parlant de tradició, avui toca fer-nos lliurament de l'amic invisible. He rebut unes bones bambes per anar a correr pel bosc, la trilogía "Alexandros" de'n Valerio Massimo Manfredi, i una jaqueta molt maca, de la meva sogre. A mí m'ha tocat fer-li a la Belén: una font per casa que pesa quaranta quilos i que he deixat muntada a casa per a que se la trobi quan hi arribem.

PER NADAL, CADA OVELLA AL SEU CORRAL

2008-12-29T11:25:00.006+01:00

L'Alejandro satisfet amb la seva néta en braços.

Aquí a la dreta la iaia Montse: super feliç amb

una néta als braços després de quinze Nadals

sense canalla petita a casa.

a l'esquerra la tieta Núria i la "cosineta" Mireia, que li porta trenta anys !!

Cada Nadal ens fem creus com és possible encabir la familia al pis de la mare. Si algú ha d'anar al lavabo val més que ho faci abans d'entaular-se ja que un cop tothom s'ha assegut a taula és bastant complicat d'anar-hi. Pero sempre són genials aquests Nadals tan apretats i no me n'imagino de diferents. Ha faltat en Santi que avui tenía guardia a l'hospital.

Algún any hem estat més gent com per exemple quan han vigut els parents del Brasil. Recordo un any que vàrem haver de dinar amb el balcó obert ja que ens permetía encabir una cadira de més (la cadira del papa pobre home, que en pau descansi. No hi ha Nadal que no trobi a faltar que ens canti "Les flors de Maig"... i les seves "jotes"). El caliu de la taula compensava el fred de fora.

Enguany el menú ha estat el de sempre, i per molts anys ! : vermutet, galets, carn d'olla, pollastre farcit i, en acabat, cava, torrons, nous, polvorons, i les cançons de sempre a casa: "Llevantina", "l'Empordà", "Les ones de la Mar Bella", al Quimet li han fet cantar "Aquellas pequeñas cosas" de'n Serrat, al Jordi "l'Avi Castellet", i a mí m'ha tocat cantar una bossa nova ("A Garota de Ipanema"). Fins i tot la Belén ens ha sorprès enguany cantant l'himne del Barça; i és que s'ha tornat culé de cop des que en Guardiola n'és l'entrenador.

Hem dedicat a la mare l' "Amor particular" de'n Lluís Llach: ha estat el toc de llàgrima d'aquest dinar tan especial per a tota la familia.

La Carla ja ha viscut el seu primer Nadal veient com se la rifen tots els membres de la familia. Ha passat pels braços de tothom i ella ben contenta i falaguera que estava dedicant somriures a tort i a dret.

Per cert, el meu cunyat Jordi m'ha portat una carmanyola amb vuit ostres vives les quals m'he cruspit com un rei per sopar a casa !!!. Un sopar "lleugeret", a base de marisc i una copeta de ví blanc, per no carregar massa l'estòmac.

BON NADAL !!

NIT DE NADAL: TAMBÉ SOPEM, EH?

2008-12-29T11:19:00.002+01:00

Com cada any passem la Nit de Nadal a ca'ls sogres i la Carla s'ha portat molt bé, pobreta. Ha anat de braç en braç i així es distreu. També li agrada molt el caminador amb el qual ja mostra una traça extraordinaria per una nena tan petitona.

Ens hem posat les botes amb uns entrants abundants, potes de granota, gelats, torrons, fruits secs, etc.

Després per païr hem fet el BINGO de rigor (he fet una "LINEA", per cert) i no hem anat a dormir pas gaire tard.

La nena ens ha fet pagar el trasbals horari sense deixar-nos dormir pas gaire. Què li farem !

NIT DE NADAL: FEM CAGAR EL TIÓ !!

2008-12-29T11:03:00.004+01:00

Cançó de fer Cagar el Tió
Ara ve Nadal, posarem el porc en sal

la gallina a la pastera,el pollí a dalt del pi,

toca, toca el violí. Ara passen bous i vaques,

les gallines amb sabates,els capons amb sabatons;

el vicari fa torrons,la guineu els ha tastat,

diu que són un poc salats; Marieta posa-hi sucre,
Marieta posa-hi mel,que seran molt millors;

els torrons d' ametlla, d'avellana o de pinyó.

Caga tió, si no et donaréun bon cop de bastó.

Una altre cançoneta un xic més curta
Caga Tió,
avellanes i torró
tant si cagues com si no
et donaré un cop de bastó.
Caga Tió,
Tió de Nadal.
Caga torrons i pixa ví blanc.

Avui día tenim la canalla massa ben acostumada en referència a la facilitat que els donem per a assolir premis. Em vinc a referir a que, anys enrere, quan un menut volía alguna cosa, se l'havía de guanyar i tot i així, no sempre ho aconseguiem.

Un bon exemple n'és el Tió.

Abans era necessari fer-li una bona cantada (com el primer dels textos més amunt) per tal d'aconseguir uns troços de torró, carmels, i cosetes d'aquest tipus.

Actualment n'hi ha prou amb fotre-li quatre garrotades cridant simplement -"caga Tió!, caga Tió!"-, i tot d'una en surten un munt de paquets de regals ben cridaners i cars: "playstations", "nintendos", jocs d'ordinador, etc.

És un error lamentable ja que estem creant una generació que no valora res. Tant de bo, potser la crisi d'enguany servirà per retornar a uns certs valors pero és trist que sigui l'economía qui ens estigui fent reprendre certes actituts més austeres en lloc de sortir de dins nostre. Com sempre, la raça humana necessita que li toquin el crostó per prendre mesures correctores...

EL DÍA MÉS CURT DE L'ANY

2008-12-22T11:15:00.004+01:00

Ahïr Diumenge 21 era l'entrada de l'hivern i per tant el día més curt de tot l'any. Per comprovar-ho vaig decidir, a quarts de sis de la tarda (és a dir, quan ja fosquejava) anar a correr. Com que era evident que s'em faría de nit bastant de pressa vaig anar directament a pujar el Turó de Migdía des del Plà de St. Andreu.
Pujant-hi encara s'hi veia prou pero quan vaig fer el cim, com sempre, em vaig aturar a la banda de Ponent veient com s'amagava el sol enrojint el cel per darrera del Montalt (a l'estiu es pon molt més a ponent).
Quan tan sols hi havía una línia vermella al cel vaig decidir aixecar-me i tornar cap a casa: ja era negra nit i feia molt de fred.
De baixada i per un dels trams més atapaïts de bosc (on la foscor era encara més impressionant) he vist clarament una ombra negra uns 40 metres davant meu, quieta, que a mida que jo m'apropava ella s'ha apartat del camí i s'ha endinsat al bosc. Imagino que era un senglar pero degut a la foscor no he pogut ni tan sols albirar-ne la silueta: només el volum i era gran.
He trobat a faltar no portar un bon bastó amb mí, per si de cas !!
Després, més avall, he intentat caminar poquet a poquet per no fer pas gaire fressa i poder passar per davant de "Ca la Judit" inadvertit i no cridar l'atenció dels gossos que la guarden pero no ha estat possible i tots dos m'han dedicat una sonora bordada. Són dos Schnauzers dels mitjans, amb un tamany equivalent al d'un Pastor Alemany i amb molt mala gaita; a més, als gossos guardians se'ls exagera molt el zel per vigilar quan és de nit. Per sort aquesta casa té tota la parcel.la ben acotada i amb bones tanques i no és gens fàcil que els gossos se n'escapin.

Vaja, que com sempre (gràcies a Déu) he arribat tranquilament al Pla de St. Andreu i cap a casa.

Ben bé m'hi he estat més d'una hora, passejant més que no pas corrents, pel bosc de nit.

L'ANGELET DE "CA LA BRUIXA"

2008-12-16T12:02:00.004+01:00

Aquest és el millor regal no només d'enguany sino per a tota la vida. Sembla mentida que jo pugui tenir una filla tan bonica i simpàtica !!

Sempre riallera, bona menjadora (devora els purés de verdures i pollastre que li fem), en només sis mesos ja és part de la meva vida en el sentit absolut de l'expressió, és a dir, la vida esdevé inimaginable sense aquesta magnífica criatura.

Quan encara no tenía ni un parell de mesos, sortint de veure Mossen Alfons a la parròquia del poble, ens vàrem creuar amb un altre capellà que hi anava i en veure-la tan petitona en braços de sa mare li va tocar el front i ens va dir : "això sí que és un miracle". Quanta raó tenía aquest capellà !

Parlant de l'Església, la fotografía que he posat a sota em va fer molta gràcia perque em recorda el Pantocràtor:

Aquest serà el teu primer Nadal, "Nervi Petit". Desitjo que Déu et doni vida i salut per gaudir-ne'n molts més i, sobretot, que et doni la capacitat i l'enteniment per a trobar-lis un sentit a cadascún d'ells, i allunyar-te del vessant purament comercial en que la major part de la societat s'hi ha submergit especialment durant les festes Nadalenques.

BON NADAL BONICA.

EL DESEMBRE CONGELAT

2008-12-12T11:33:00.003+01:00

Enguany està glaçant des de primers de Novembre pero aquest mes de Desembre les gebrades han estat ja de ple hivern de del principi. Tot està ben blanc : els cotxes, la vall, els camps; a més està plovent i nevant arreu la qual cosa multiplica la sensació d'hivern.

Hem tingut la lluna plena més gran de l'any i de nit s'hi veia perfectament al voltant de casa malgrat enmig de la muntanya no disposem d'enllumenat públic! La lluna plena sempre fa ombra (això ho vull deixar clar per a aquella gent que viu a ciutat i no ho ha pogut copsar mai lamentablement per a ells) pero la d'aquesta setmana era espectacularment gran i brillant. Tot i el fred que ha estat fent valía la pena després de sopar sortir a donar un tomb al voltant de casa, ben abrigadets, i contemplar el bosc sota l'esplendor blanca de la lluna sobre els arbres, els camins, fent brillar el gel que comença a establir-se per tot arreu.

Visc a un bon mirador. Casa meva és a vora 400 metres d'alçada i veig el Montnegre al meu NW, tot de boscos al voltant meu, el turó de St.Andreu al NE, el turó de Migdía a llevant i el mar al Sud, on s'hi enmiralla aquesta lluna tan gran que ens regala el seu perigeu abans del solstici que ha d'arribar la setmana vinent amb la nit més llarga de tot l'any i la confirmació que l'hivern ja haurà arribat del tot, malgrat fa setmanes que sembla que s'hi hagi instal.lat.

La Natura ens regala fenòmens com aquest continuament i gràcies a Déu visc a un indret on els puc gaudir.

CINQUANTA ANYETS . PER MOLTS ANYS

2008-11-17T09:01:00.003+01:00

Dissabte ha fet cinquanta anys l'andoba. I la seva dona i filles li han muntat un sopar/festa a un local al C/Casanovas de Barcelona. Ens hi hem trobat mitja horeta abans que ell arribés per donar-li una sorpreseta.

Ha estat tot molt bé, amb musiqueta fluixeta, beguda, pinxos, i fins i tot arròs. Després els regals, pastís i cava (li n'hem fet obrir moltes d'ampolles de cava....aquest no s'esperava que la meva familia fós tan "cavera"...). El regal més emocionant ha estat, com no, el DVD que han muntat la Gemma i la Sílvia amb fotos des que era petit fins ara : mig local plorant !!

Després hem fet uns quants balls: rock, salsa, pasdobles,merengues, fins que ens hem començat a repleglar cap a casa.

Nosaltres hem dut la Mare i l'Àlex a casa seva i nosaltres a ca'ls sogres on hi hem deixat la Carla dormint, pobreta. Ha estat la primera festeta que ens permetem des que som pares ! i hem anat a dormir a quarts de quatre.

EM SEGUEIX PUJANT EL COLESTEROL !!!!

2008-11-12T16:39:00.003+01:00

He anat avui a ca'l metge per comprovar si em baixava el colesterol i resulta que m'ha pujat.

La veritat és que al principi, quan m'ho van dir el primer cop, em vaig control.lar molt el menjar: verdura, peix, llet desnatada, gens de cafè, pas de dolços, etc. El darrer mes m'he relaxat molt i he menjat carn vermella, tallats a punta pala, polvorons, etc. Dssabte per exemple dinàvem a Dosrius a un restaurant que el primer plat era buffet lliure i em vaig inflar a menjar canelons ; de segon pero una cosa suau: botifarra amb mongetes.

A sobre cada cop faig menys esport.

Bé, ara tinc tot un repte i és el següent: a finals de gener m'he de repetir les anàlisi i tinc les festes de Nadal per enmig. Avui mateix decideixo anar al gimnàs cada migdía a l'hora de dinar. El dinar me'l porto de casa: cremetes de verdures, arrossos blancs, peix. Intentaré fer una miqueta d'exercisi al matí a casa quan em llevo, encara que sigui una "kata" per moure'm un xic i de pas m'anirà bé per estirar-me el cos després de dormir. El que no podré fer és anar a correr quan plego ja que se'm fa de nit camí de casa, així que el footing el deixaré pels caps de setmana.

He de cremar el colesterol !! ...és la guerra !!

De pas a veure si em poso en forma d'una punyetera vegada. La setmana vinent anirem amb la Mireia a fer una excursioneta pel Pirineu. Ja decidirem a ón anem quan s'apropi la data i veiem com es presenta la météo.

FESTA MAJOR

2008-09-29T12:57:00.007+02:00

Aquest ha estat cap de setmana de festa major al poble: St. Cosme i St. Damià, els Sants metges.

Amb la nena que tot just té quatre mesos no hem pogut fer gaires meravelles pero he fet el que més m'agrada de les festes majors: EL CORREFOC. Dissabte vaig baixar al poble equipadet amb una camisa vella de mànega llarga i el mocador de la festa major'08 lligat al coll i vaig fer gairebé tot el recorregut del Correfoc des del Parc fins l'Església (el Correfoc seguía fins al poliesportiu pero m'esperàven per sopar al Pim Pam i ja anava mitja hora tard). Hem quedat per sopar amb la Mª José i el seu xicot.

M'ho vaig passar molt bé: vaig arribar al bar amb el cap ple de cartró cremat, cremades a la camisa i al mocador, i ben tufat de pòlvora. La cerveseta em va entrar de conya!

M'he adonat que quan entro al bar del poble trigo una bona estona a arribar a la taula on m'esperen per sopar ja que vaig saludant i xerrant amb totes les taules que hi ha entre mig. A més a més hi jugàven l'Espanyol-Barça, una taula llarga celebrava l'anniversari de l'Aleix i afegint-hi la festa major, el lloc estava a petar.

Per cert va guanyar el Barça de penal a l'ultim minut per 1-2.

Després de sopar el Gerard s'ha animat a convidar-nos a xupitos de licors varis !! ...orujos, licors, aigüardents alemanys (Jäegermeister i una altre de semblant), etc. No bebía jo sol que la parella de la MªJosé també li fotía, eh?

Tocava la Girasol al poliesportiu pero ja éren quarts d'una i la nena dormía així que cap a casa.

L'endemà Diumenge han vingut la Mireia, Santi i Gisel.la a fer unes carns i butifarres a la brasa i ja al vespre he baixat corrents al poble per la Vall de Mata per pujar el Vitara de la meva dona que ens vàrem deixar a baix al poble dissabte i un cop més se m'ha fet de nit ben bé a mig camí. Aquesta drecera és molt boscosa (de fet com tota la comarca) pero és molt humida i malgrat la poca alçada (a mida que surto de casa baixa sempre davallant fins al poble) veus bosc de ribera resseguint la torrentera i fins i tot falgueres ben bé fins al poble. Hi ha llocs tan ombrívols que no puc evitar aturar-me a respirar aquest aire tan humit i a observar com s'enfosqueix encara més el camí: fa olor de molsa.

Quan ja era al fons de la Vall i enfilava cap al poble em semblava sentir els cascs d'un cavall pero com ja era de nit no el veia pas. He pensat: "atura't no sigui que vingui un cavall corrents pel camí i, de nit com ja és, s'espanti quan se'm trobi a sobre". He seguit doncs caminant i efectivament, venía un paio muntat a cavall corrents cap a l'hípica qui, segurament, s'ha trobat com jo que se li ha fet de nit pel camí.

Ha estat un bon cap de setmana. Demà torno a treballar i la meva filleta anirà ja a la llar d'infants, precissament el día que farà quatre mesos. Pobreta.

PASSEJADA CAMÍ DEL TORRENEULES

2008-09-29T12:53:00.004+02:00

Aprofitant la festivitat de l'onze de Setembre i que les meves dones encara estan a Albacete em vaig llevar ben d'hora i me'n vaig anar cap al Pirineu.

Des de la central de Daió (on vaig aparcar el cotxe) vaig enfilar a caminar amb la intenció de pujar al cim del Torreneules pero ja veia que el temps em faría la guitza.

En només 7 minuts jo ja estava al peu del Salt del Grill (quan a la guía deia que s'hi triga més de vint minuts...) i poca estona després ja em trobava al pont que creua el riu Freser; on hi ha un prat molt correcte per fer fins i tot una acampadeta.

El camí segueix enfilant-se entre petites tarteres i restes d'allaus en forma de troncs partits arrossegats per la força del gel i la neu. De fet estem ja a una alçada considerable i les pal.les que ens envolten són molt amples i és facil que s'hi acumuli molta neu en hiverns humits.

A uns 1700m el bosc va minvant fins a desaparèixer. Va caient una pluja fina pero constant i de tant en tant hi cau algun xàfec. De fet he començat a caminar en màniga curta pero ja fa estona que porto el xubasquero posat.

Gairebé dalt del coll m'hi aturo aprofitant que ha parat de ploure i esmorzo una miqueta. M'he creuat amb una colla que han girat cua abans d'arribar al refugi perque els plovía molt i jo els he dit que intentaría arribar-hi pero m'ho estic rumiant: estem a una alçada de més de 2000m i malgrat l'alçada no fa gens ni mica de vent, el cel és d'un gris compacte, la temperatura és un xic més alta cada vegada, plojim constant... per a mí són simptomes evidents que s' hi apropa un aiguat de ca'l Déu així que acabo d'esmorzar i giro cua.

Sóc un crack meteorològic: al vespre he vist a les notícies que al nord del Ripollès ha fotut una tempesta de collons !

Ha estat una passejadeta per un dels indrets menys concorreguts i alhora salvatges del Pirineu Oriental i, malgrat no fer cim, el desnivell és considerable.

Fins la propera Pirineu !!

PRIMER LESIONAT EN EL NOSTRE PÀDEL DELS DILLUNS

2008-09-09T12:30:00.005+02:00

Ahïr anàvem cap al tennis el Quimet i jo en el seu cotxe i vàrem deixar el meu (més ben dit, el Vitara de la Belén) al magatzem. Com que estic de "Ferrerons" tota la setmana el meu germà vindrà a dormir a casa després del pàdel. De camí cap a St.Pol ell em deia que tenía moltes ganes de jugar a pàdel. Jo tinc les meves dones a Chinchilla fins divendres, amb la familia d'ella; quan tornin no coneixeré a la meva filla !! ...haurà crescut un pam !!

Vam arribar mitja hora abans i ens vàrem dedicar a anar escalfant i fer estiraments.

Després van arribar el Santi i en Joan, i va començar el partir. Anàvem dos sets a un quan el Quimet se'ns ha lesionat. Li ha agafat un nosequè al bessó i s'ha quedat clavat. Pobret, amb les ganes que tenía de jugar.

Hem hagut de fer un invent : jogàvem el Joan i jo contra el Santi. El Santi podía colocar la pilota en tota la nostre pista i nosaltres l'havíem de tornar en el mig camp a des d'on estigués treïent el Santi. Francament és molt dificl jugar així i la veritat és que ha guanyat el Santi 6-2. Sembla una tontería pero haver de fer caure la bola només en la meitat del camp a on es trobi el contrari per evitar que hagi de correr és molt complicat. Pero també va ser divertit.

Després de la dutxeta a sopar a Can Martri (jo un "serranito" i els demés entrepà de botifarra esparracada) i cap a casa. Per animar al Quimet ens van prendre una copeta a la fresca del porxo, mentre feia una rentadora.

El metge li ha dit que s'ha fet un trencament muscular: relaxants musculars, antiinflamatoris, una bena compressiva i repòs. És a dir : paciència.

CAMINS OBLIDATS

2008-09-01T14:55:00.003+02:00

Diumenge pel matí amb la Nera, des del Coll de Can Benet, vàrem sortir direcció cap a St.Martí de Montnegre per la pista forestal. Baixem corrent creuant-nos un parell de ciclistes fins arribar a un caminet estret que surt a ma esquerra i s'endinsa pel bosc cap a ponent.

Jo conec aquest camí d'haver-lo transitat alguna vegada fent drecera tornant de l'ermita de Sta.María : és un camí molt estret i boscós, molt ombrívol i fresc. Un d'aquests camins que, de no passar-hi ningú, desapareixen. Només quatre gats com jo mateix encara els sabem reconèixer per enmig del bosc i intentem transitar-los un cop més; mentre la vegetació que hi creix desmesuradament ens ho permeti. Farà un parell d'anys vaig ensopegar per aquest indret amb un petit ramat de bens que tornava d'Hortsavinyà cap a la granja, amb un enorme mastí del Pirineu al capdavant i el pastor cridant i xiulant des del darrera. Jo aleshores anava amb la Daia, la gossa d'atura que vaig haver de tornar perque es berallava amb la Nera amb molta violència, i tenía por que es berallés amb el mastí pero era una gossa molt intel.ligent i no s'anava pas a enfrontar amb un gos que pesa quatre vegades el que pesava ella.

Doncs ens hi posem la Nera i jo i ja a l'entrada trobem el primer obstacle: la copa d'un lledoner caigut ha col.lapsat totalment el camí. No em faig enrera i m'hi foto per enmig de les branques (amb la Nera a coll, pobra gossa) ja que sé que al darrera de tanta branca hi segueix el camí.

Gràcies a Déu el camí encara hi és. Més estret que abans pero allí el tenim: fosc i humit com el recordava.

Seguim pel camí corrents quan el terreny i les branques que el creuen m'ho permeten. De tant en tant he d'agafar la Nera en braços perque no és capaç de saltar els troncs o hi ha massa vegetació i fins que jo no la trepitjo ella no la pot travessar. El camí es cargola fent revolts fins que arriba un punt on ja no puc travessar la selva: aquí només hi puc tornar amb algun estri per obrir-me'n pas. Llàstima! , perque a travès de les fulles puc entreveure la pista ja més ample a on mena aquest caminet, just darrera del roure de Sta.María a uns 640m d'alçada pero em quedaré amb les ganes d'arribar-hi perque és absolutament impossible travessar-ho.

Desfem doncs el camí i quan som a punt d'arribar a on hi ha el lledoner caigut sento les veus d'uns ciclistes que estan buscant precisament aquest camí i és aleshores quan amagat pel bosc escoltant-los penso: potser egoistament prefereixo que caminets com aquest i algun d'altre s'haurien de quedar així, mig amagats, per poder-los gaudir la gent de la comarca sense haver d'ensopegar boletaires, mountain-bikes, quads, i d'altre energumens que fan servir el bosc per esvaïr-se de les seves vides a la ciutat omplint-lo de sorolls insuportables i que no respecten el silenci de la natura. Potser sí que val la pena deixar que el bosc amagui aquestes dreceres i quedar-me-les per a mí !!

Un cop al Coll de Can Benet un grup de tres ciclistes m'ha preguntat precisament si coneixía un camí petitet que sortint de la pista anava a petar directament a "un arbre molt gran". Els he dit que l'arbre gran al que es refereixen té un nom i es diu Roure de Santa María i els he mentit alegrement dient-los que el caminet aquest ja fa temps que va desaparèixer menjat pel bosc i que no cal ni que el cerquin perque no el trobaríen pas.

PER MOLTS ANYS !

2008-08-29T10:17:00.006+02:00

Avui fa tres mesos que la llevadora (la Txell) em va donar en braços per primer cop ma filla Carla, encara tacada de sang i amb el greix enganxat per l'esquena; tot just l'acabàven de treure de la panxa de la meva dona on tan a gust hi havia estat els darrers nou mesos. Mentre el ginecòleg cosia la Belén jo estava amb la Carla fins que va torna r la llevadora per fer-li les primeres atencions, pesar-la, etc.

Després la varen tornar amb sa mare, encara al quiròfan.

En tres mesos s'ha fet un tip de créixer. De fet sempre ens ha dit tothom que està gran pel temps que té i no m' extranya perque menja molt i sempre li senta bé. No ha estat per ara criatura de còlics i té molta facilitat per fer el rotet ! Al principi li costava anar de ventre i li havíem d'estimular però ara ja ho fa tota soleta perfectament.

Ja és una doneta: fins i tot sembla que dorm més ara que no pas quan era més petitona. Ara dorm de día (no molt, pero dorm !) ; abans es passava el día sencer desperta menjant o plorant i només volía bracets i passejadetes. Ara sembla que es va quedant estiradeta sense plorar i es distreu movent els bracets, mirant dibuixos a la tele o amb els ninots que li penjem davant. És un descans perque haver-hi d'estar sempre pendent és un xic pesat sobretot per la Belén que s'hi està tot el día.

La nit segueix dormint-la bastant bé, tret d'alguna excepció normalment ens dorm sis i set horetes ben bones, la qual cosa s'agraeix.

Aviat quan hagi fet quatre mesos l'haurem de deixar al jardí d'infants i la meva dona començarà a treballar. A veure com s'ho pren la criatura...: l'hem acostumada molt a braços i a portar-la amunt i avall per adormir-se i no crec que al jardí d'infants s'ho estiguin per hòsties i la deixaran bramar fins que s'acostumi a estar soleta.

Ja en parlarem; de moment queda un mes per veure com creix el meu NERVI PETIT.

EL DÍA COMENÇA A ESCURÇAR

2008-08-28T08:51:00.003+02:00

Ahïr dimecres, en arribar a casa i veure que les meves dones no hi eren, vaig aprofitar per endur-me la Nera (l'Schnauzer de la foto) a correr pel bosc; a veure cóm està de fons físic.

Darrerament s'havía engreixat i la tenim una miqueta a règim.

Doncs bé, hem sortit a pujar al Turó Gros des del Coll de'n Cona a uns escassos 620 metres d'alçada i punt d'inici dels camins que carenen la serra del Montnegre o bé cap al Vallès, o que davallen per l'altre vessant cap a St.Cebrià, o que s'enfilen cap als cims.

La Nera no és de moment un fenòmen físic: hem trigat deu minuts en arribar fins l'estació meteorològica (726 metres) i deu minuts més en fer el cim (759 m.) . Si bé és cert que la ruta és molt costeruda i la pobre gossa no té costum de correr tanta estona.

El camí és molt boscós: comencem tot just a uns 620 metres d'alçada envoltats de sureres, arboços i castanyers (algún avet a la banda del Vallès) i a mida que enfilem cap al cim van dominant les alzines i els roures. Hi ha falgueres i sotabosc per tot arreu fent impossible sortir-se'n del camí.

Hi ha bastant fang de les darreres tormentes que hem tingut per l'Alt Maresme pero l'anem saltant per no embrutar-nos massa els peus.

Un cop al cim no tenim gaire temps per descansar ja que els díes ja no són tant llargs: són gairebé les vuit i el sol ja s'ha post darrere de les muntanyes a ponent així que sense deixar que la gossa respiri comencem a davallar, aquest cop no per la pista diguem-ne principal sino per un camí més estret i poc fressat que hi va més o menys paral.lel, menys costerut pero més constant (així em permet anar a un ritme més còmode corrent en baixada), pero amb la vegetació molt més apretada: les branques dels castanyers creuen el camí i hi fan una ombra que ara sí que se'ns ha fet de nit de sobte !!

Hi ha tanta vegetació que he d'anar apartant-la amb els braços a mida que corro i he d'anar inclinant el cos per evitar estampar-m'hi sense deixar de correr.

La gossa ara ja no va tant falaguera com a la pujada: es nota que està cansada perque en lloc d'anar davant meu ara va darrere (...i a certa distància...) i la sento respirar fort com si es tractés d'un St.Bernat i no d'un Schnauzer.

Quan sortim d'aquest caminet i anem a petar a la pista principal ja gairebé a baix a l'encreuament de camins inicial sembla que es faci de día un altre cop (no és cert pero passar de la foscor gairebé total del caminet a la poqueta llum que encara arriba a la pista principal es nota molt).

Bé, tan sols hem estat uns quaranta minutets corrent pero ja està prou bé per començar a correr amb aquest gos. Abans tenía una gossa d' atura, la Daia, amb la qual m'anava a correr sovint i fins i tot haviem fet alguna travessa pel Pirineu amb ella: aquesta sí que era una màquina i molt obedient !!

Llàstima que els díes s'escurcen i aviat quan plegui de treballar ja serà negra nit. Aleshores només podré anar a correr per pistes amples i conegudes : tampoc em desagrada anar de nit pel bosc, de fet és quan he vist més animals grans (senglars, genetes, cabirols, l'òliba, etc)

ELS LLOPS DEL MONTNEGRE

2008-08-25T11:49:00.005+02:00

Històricament el Montnegre havía estat, com totes les àrees densament forestades d' Europa, indret ideal pel llop i malgrat avui día ja no en queden , sí que ens resten tot de llegendes que hi parlen i molts topònims que en fan referència.

Miraré d'aprofitar la meva afició a córrer pel bosc per visitar indrets que esmentin el llop.

Divendres 22 d'agost vaig fer-ne la primera:

Començant a córrer al coll de Can Benet (523m) per la pista que va cap a ponent direcció St.Martí de Montnegre. Tot d'una, passats uns 300 metres hi ha un camí a ma dreta que davalla cap al fons de la vall que separa la serra del Montnegre i els turons que van marcant els pendents cap al Vallès i, més endavant, van a petar a Fuirosos.

És un camí bastant costerut en baixada (cal tenir-ho en compte a l'hora de tornar, que farà pujada !!) voltat d'un bosc molt dens. Com que ens trobem al fons de la vall, hi ha una foscor que no es correspon amb la llum que hi havía a dalt del coll. Els arbres són alts i s'hi barrejen castanyers, arboços, sureres, alzines, avellaners i llorers. Falgueres s'estenen pel sotabosc donant un aspecte encara més ombrívol a tot el paisatge.

Vaig creuant un munt de torrenteres fins que en un punt on s'hi ajunten dues de grosses hi ha el Salt del Llop. Precisament avui fa un día grisot i un plojim constant m'acompanya tota l'estona. Aquí l'altímetre em marca 300 metres escassos i ara s'ha de desfer el camí.

Hi ha un parell de caminets que surten cap a ponent i que imagino em permetríen fer una ruta circular de tornada pero veig que s'acosta una tormenta i prefereixo no fer invents avui. Així que torno directament cap al Coll de Can Benet. En arribar-hi he vist una parella de corbs: és bastant estrany ja que el còrvid típic d'aquesta zona és el gaig. És curiós que quan vola el corb no es veu cap altre ocell al cel.

Aquesta nit ha fet una bona tempesta de vent, aigua i trons. A banda de caure amb força s'hi ha estat unes quatre hores plovent. He fet bé doncs en no encigalar-me pels camins desconeguts...

BATEIG

2008-08-11T12:36:00.006+02:00

Ahïr vàrem batejar la nena. Per sort aquest cap de setmana ha afluixat la calor i fins i tot divendres i dissabte va fer fresqueta a casa.

El mossèn del poble és un crack. Molt catxondo tota l'estona i en acabat em surt amb el comandament a distància de les campanes que han instal.lat ara fa unes poques setmanes per a que el pare de la nena engegués les campanes. Després a dins, a la sagristía, em va seguir explicant com anàven i vinga a fer-les repicar !

Estàvem a l'altar el mossèn (evidentment), la mare amb la nena en braços, jo mateix, i el padrí (en Xisco) i la padrina (la Gemma). Tot i ser poquets (només hi havía la familia més propera més els mallorquins, Santi i Vane, Joan i Alicia), ompliem gairebé mitja esglèsia del poble. És petitoneta pero molt maca i agradable.

La nena s'ha portat molt bé, dormint tota l'estona fins i tot quan l'han ungit amb els olis i li han ruixat l'aigua pel cap.

Després cap a Vil.la Minerva a posar-nos les botes.

Ténen el jardí impressionant fins i tot a ple estiu: la gespa impecable i tota la vegetació molt ben cuidada, i la piscineta, les fonts, etc. El servei també impecable i el menjar molt abundant i molt bo. Hem començat a les sis o quarts de set i ens hem anat passades les deu del vespre.

Ha hagut una sorpresa: han aparegut en Mickey i la Minnie a fer-se fotos amb nosaltres i a donar uns regalets a la canalla. No només els críos s'han fet fotos amb ells: algun i alguna ganapia se n'ha fet també.

Després tothom cap a casa seva. Jo encara m'he donat un banyet a la piscina (tot i que feia fresca) mentre en Xisco i la Mónica s'han près la darrera copeta del cap de setmana.

Per cert, avui 11 d'Agost faig 41 anyets !!

PRIMERES VACUNES

2008-08-07T10:59:00.003+02:00

Ahïr dimecres li vàren posar les primeres vacunes a la pardaleta de la foto i es va portar molt bé; només va fer uns brams quan la punxàven i prou: una mica de bracets i s'han acabat els plors.

La pediatra ens va dir que no calia ni comprar l'apiretal perque normalment només fan unes dècimes de febre i, això sí, es queden un xic tontets i dormen més durant el día de la vacunació.

Durant la tarda però li va anar pujant de mica en mica de 37.2 a 37.4 , i quan va arribar als 37.8 a les deu del vespre vàrem trucar al telèfon de sanitat-respon i ens van recomanar que li donéssim l'apiretal per si durant la nit li pujava més. Vaig fer doncs la primera sortida nocturna a la recerca de farmàcies de guàrdia per la reietona de la casa.

La farmàcia del poble és l'hòstia: no l'he vista mai oberta ni en festiu ni de nit. No fa per tant guàrdies pero el que m'ha semblat d'escàndol és que ni tan sols tinguin a la porta el paperet amb les farmàcies de guardia de la comarca. Per tant, després de cagar-me en ells, he tirat pel dret i he anat a allò segur: m'he anat directament a Arenys de Mar, a la Riera que n'hi ha quatre o cinc i alguna hi haurà de guardia. A més, per l'autopista són menys de cinc minuts.

M'aturo a la primera que trobo i resulta que està de vacances i el full amb les farmàcies de guardia és encara del mes de Juliol. Toca't els ous ! Pero vaja, truco a la Policia Local d'Arenys i em diuen que la farmàcia de guardia és la que hi ha a la Plaça de l'Església. A Arenys de Mar no es pot aparcar enlloc, ni tan sols davant de la farmàcia; i encara he tingut sort de trobar un foradet davant l'Ajuntament !

Tot arreglat: amb l'Apidural a la butxaca cap a casa.

Padel i onada de calor

2008-08-05T08:53:00.005+02:00

Doncs sí. Com cada dilluns vam anar a jugar a pàdel les seleccions del Maresme contra la de St.Cebrià pero amb l'afegit de l'onada de calor que ha començat avui: he sortit de la feina a St.Quirze a 36ºC a les sis de la tarda i he arribat a St.Pol al club de tennis a 30ºC. A sobre ens ha tocat fer el primer "set" amb el sol de cara i els cabrons aquests vinga a llençar pilotes amunt !!...he acabat amb els ulls fets caldo !!

Pero tot i així els hem guanyat 6-4 i 6-4, com sempre.

Ens ha vingut a veure el Nervi Petit (evidentment amb la Belén), la Luisa i la Sílvia per part del Quimet, en Joanet (QUIN BITXO ESTÀ FET !!) i l'Anna per part del Joan, i ningú per part del Santi.

Hem fet una bona suada avui i sort que feia un ventet molt agradable. Després del partit hem intentat anar al Martri pero el cabronàs del cambrer no tenía ganes de treballar i quan ha vist entrar tanta tropa i no ha vist a ningú conegut els ha dit que no tenía pa. Aleshores hem agafat i ens hem anat a Les Garrofes, a St.Pol, on hem sopat bastant be. La Carla tenía el día tonto i s'ha passat tot el sopar bramant, per calor imagino, pobreta.

QUEDA INAUGURAT AQUEST BLOG

2008-08-04T12:11:00.002+02:00

Avui, primer dilluns del mes d'Agost, inauguro aquest blog.

Realment es nota que treballem quatre gats ja que he vingut de casa a la feina en la meitat de temps que ho faig habitualment. El que sí hi ha són molts camions i molts, potser massa, estrangers d'aquests que porten tota la casa a sobre i sembla que no saben llegir els rètols. Es creuen de carril a carril, es colen al teletac sense tenir-ne, s'aturen als laterals de l'autopista...un autèntic merder. M'agradaría saber si quan creuen França condueixen igual (amb la mala llet que gasten els amics de La Gendarmerie...).

Un altre problema afegit pels que ens quedem a treballar durant aquest mes són els bars per a esmorzar o dinar. Per mí no és cap problema ja que em porto l'esmorzar de casa i aviat em penso portar el dinar també, pero realment altres estius he hagut de voltar per trobar coses obertes i normalment tot allò que he trobat obert són bars de polígon, lamentables, i on es menja francament malament.

El pitjor problema enguany potser serà la manca de feina. De fet ja fa mesos que la feina no para d'afluixar i el mes d'Agost pot ser dels més avorrits que recordo: espero equivocar-me i que tinguem més feina que mai, de fet demà i demà passat anirem de cul i esperem un parell de pics de feina més, confirmats. Per tant sembla que salvarem el mes.