El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna.Em guia pels camins segurs per l'amor del seu nom. El Senyor és el meu pastor, no em manca res.Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res,perquè us tinc vora meu; la vostra vara de pastor, m’asserena i em conforta.Davant meu pareu taula vós mateix, i els enemics ho veuen; m’heu ungit el cap amb perfums, ompliu a vessar la meva copa. Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida, i viuré anys i més anys a la casa del Senyor.
La meva Mare mereix un traspàs suau; ja ha petit prou.
dilluns 9 de gener de 2012
dilluns 17 d’octubre de 2011
PUJADA A NÚRIA
Dissabte 15 d'Octubre, mentre mig món es mobilitzava en contra de l'actual sistema econòmic, nosaltres anàvem a acomplir una de les promeses per la nostra filla: pujar el ciri del seu bateig a peu fins a Núria i oferir-lo a la Mare de Déu.Hem iniciat la pujada a Queralbs pel camí que segueix el GR; ruta sense més complicacions que anar avançant cadascú al ritme que li marqui el seu cos. Són 10km amb no massa desnivell (uns 800m, potser) per tant només és qüestió d'anar fent i gaudir de la muntanya.
La foto de l'esquerra mostra el punt de sortida. hi havía tants cotxes que vàrem haver d'aparcar al camí que puja cap a Fontalba. Nosaltres feiem el camí de Núria "normal", però, des de Queralbs.
Ens hem estat creuant grups de gent constantment i hem aprofitat aquest moment per fer aquesta fot del camí sense gent:
El camí no té pèrdua i ja no sé quantes vegades l'hauré fet pero sempre m'agrada tornar-lo a fer ja que travessa el bosc, petites tarteres, creua el riu diverses vegades, hi ha fauna i molts salts d'aigua
Quan arribes al punt més alt del camí, on hi ha la creu, ja es pot veure als teus peus, un xic més avall, el Santuari.
La veritat fa molt de goig veure la Vall de Núria des d'aquí dalt, i que tan sols queda una lleugera baixadeta per assolir la fita.
Normalment a Núria hi venim a l'hivern, per la qual cosa ens sobta veure tanta gent, les barques, els ponis, els rucs, etc.
La pregunta fàcil sería: "quí és quí?"
En acabat la Belen ha assolit l'objectiu de pujar el ciri del bateig a Núria.
dimarts 14 de juny de 2011
BOSSA NOVA
Quem acreditou no amor,
no sorriso, na flor, entâo sonhou,
sonhou e perdeu a paz;
o amor, o sorriso e a flor se transformam depressa demais.
Quem no coraçâo
abrigou a tristeza de ver tudo isto se perder.
E na solidâo procurou um caminho e seguiu,
já descrente de um dia feliz.
Quem chorou, chorou. E tanto que seu pranto já secou.
Quem depois voltou
ao amor, ao sorriso e á flor, entâo tudo encontrou
pois a própria dor
revelou o caminho do amor e a tristeza acabou"
....les millors cançons són aquelles que han estat fetes amb tres instruments: guitarra, veu i ànima. Aquesta cançó (Meditaçâo) va ser feta pel Sr. Joâo Gilberto l'any 1968.
no sorriso, na flor, entâo sonhou,
sonhou e perdeu a paz;
o amor, o sorriso e a flor se transformam depressa demais.
Quem no coraçâo
abrigou a tristeza de ver tudo isto se perder.
E na solidâo procurou um caminho e seguiu,
já descrente de um dia feliz.
Quem chorou, chorou. E tanto que seu pranto já secou.
Quem depois voltou
ao amor, ao sorriso e á flor, entâo tudo encontrou
pois a própria dor
revelou o caminho do amor e a tristeza acabou"
....les millors cançons són aquelles que han estat fetes amb tres instruments: guitarra, veu i ànima. Aquesta cançó (Meditaçâo) va ser feta pel Sr. Joâo Gilberto l'any 1968.
dijous 26 de maig de 2011
AL.LÈRGIES
Des que ens vàrem canviar de casa aquest Octubre passat, he estat estossegant, amb picor d'ulls, nas tapat, fins que m'he decidit d'anar a l'al.lergòleg. Doncs bé, he resultat al.lèrgic als àcars del magatzem, als de casa, al pòl.len del xiprer i als animals domèstics !!
Mare de Déu !! ..sort que només m'ha donat per tossir...; m'arriba a provocar asma i em moro, ja que treballo a un magatzem, evidentment visc a una casa, estic envoltat de xiprers (arbre especialment present al Maresme) i he tingut gossos a casa els darrers 11 anys de la meva vida !
Bé , la setmana vinent m'han de fer una analítica per a comprovar el grau d'afectació de cadascuna d'aquestes al.lèrgies i a veure què fem. De moment hem canviat el matelàs de casa ja que el vàrem anar a girar en acabar l'hivern i resulta que està tot florit per la part de sota. Val a dir que la casa nova ha resultat un niu d'humitat exagerada: parets pintades del mes d'Octubre ja estan florides ara al mes de Maig següent ! Fins i tot el pèrit que ha vingut a veure l'estat en que ha quedat el matelàs ens ha recomanat que el propietari faci obres urgets per a arreglar-ho ja que si la Carla agafés una al.lèrgia amb els seus tres anyets de vida això sería una veritable complicació.
Aquesta casa on vivim, és en una molt bona zona, la comunitat és petita pero té un bon jardí i piscina, les cases són molt maques (blanquetes, grans, amb jardí privat, aparcament, etc.), pero estan molt mal construïdes. Ténen més de 30 anys i es vàren fer per a que la gent amb diners de Barcelona anés a Llavaneres un parell de mesos a l'estiu i poca cosa més.
Les parets són de paper fumat: sentim els veïns parlar, caminar, la seva tele, etc. ; els tancaments són tan dolents que quan fa vent, aquest es cola per tota la casa sense remei; quan ha plogut fort i amb vent se'ns ha colat un munt d'aigua per la xemeneia !, no sé si hi ha fonaments pero la veritat és que es fan formiguers a dins de casa (n'he tret del menjador, de la cuïna i del rebedor).
Els propietaris (els nostres i els veïns) es pensen que viuen en cases de luxe i van vacilant que si la venen sería per 700.000€, i tonteríes com aquesta. La veritat és que jo no compraría cap casa d'aquestes ni per la meitat.
Mare de Déu !! ..sort que només m'ha donat per tossir...; m'arriba a provocar asma i em moro, ja que treballo a un magatzem, evidentment visc a una casa, estic envoltat de xiprers (arbre especialment present al Maresme) i he tingut gossos a casa els darrers 11 anys de la meva vida !
Bé , la setmana vinent m'han de fer una analítica per a comprovar el grau d'afectació de cadascuna d'aquestes al.lèrgies i a veure què fem. De moment hem canviat el matelàs de casa ja que el vàrem anar a girar en acabar l'hivern i resulta que està tot florit per la part de sota. Val a dir que la casa nova ha resultat un niu d'humitat exagerada: parets pintades del mes d'Octubre ja estan florides ara al mes de Maig següent ! Fins i tot el pèrit que ha vingut a veure l'estat en que ha quedat el matelàs ens ha recomanat que el propietari faci obres urgets per a arreglar-ho ja que si la Carla agafés una al.lèrgia amb els seus tres anyets de vida això sería una veritable complicació.
Aquesta casa on vivim, és en una molt bona zona, la comunitat és petita pero té un bon jardí i piscina, les cases són molt maques (blanquetes, grans, amb jardí privat, aparcament, etc.), pero estan molt mal construïdes. Ténen més de 30 anys i es vàren fer per a que la gent amb diners de Barcelona anés a Llavaneres un parell de mesos a l'estiu i poca cosa més.
Les parets són de paper fumat: sentim els veïns parlar, caminar, la seva tele, etc. ; els tancaments són tan dolents que quan fa vent, aquest es cola per tota la casa sense remei; quan ha plogut fort i amb vent se'ns ha colat un munt d'aigua per la xemeneia !, no sé si hi ha fonaments pero la veritat és que es fan formiguers a dins de casa (n'he tret del menjador, de la cuïna i del rebedor).
Els propietaris (els nostres i els veïns) es pensen que viuen en cases de luxe i van vacilant que si la venen sería per 700.000€, i tonteríes com aquesta. La veritat és que jo no compraría cap casa d'aquestes ni per la meitat.
dijous 14 d’abril de 2011
BENVINGUT SIA EL LLOP
Qui s'ha criat en comarques de bosc n'hem sentit a parlar des de petits pero coneixent-ne la seva total desaparició d'aquest depredador menystingut, malvat i pervers que només servía per a espantar criatures i com a personatge dolent de contes i fàules. La gent gran del poble n'explicava històries de bestiar mort pel llop quan ells éren joves, és a dir, abans de la guerra !, parlàven que n'havíen vist la pell del darrer llop que s'hi va caçar, algú fins i tot m'havía dit que n'havía sentit l'udol una vegada que tornava d'Hortsavinyà i li va caure la nit a sobre.
"La foto de dalt correspon a l'església parroquial de Santa Eulàlia, posteriorment consagrada també a Sant Llop. Està documentada des de l'any 1080 ("Sanctae Eulaie de Orto Saviniano")."
Hi ha les llegendes que diuen que fa anys, quan hi havía més masos habitats a on ara només hi queda bosc i runes, no havíes de deixar mai de vigilar si a casa hi havía un nadó, ja que si el sentía plorar, el llop hi entrava i se l'enduïa del seu bressol.
Molts topònims de la comarca parlen del passat del llop a l'Alt Maresme. També hi ha el culte a Sant Llop; a Hortsavinyà hi ha la petita ermita de la Mare de Déu de l’Erola (S. XVIII), (foto més avall) que celebra un aplec el dilluns de la primera Pasqua, l’antiga patrona del poble és Santa Eulàlia i el patró de l’església parroquial és San Llop. Celebren la seva Festa Major el primer de setembre, essent també festiu la diada de la Mare de Déu del Roser i la diada de Santa Eulàlia, el 10 de desembre. Segons la devoció popular, Sant Llop era invocat per a guarir-se del mal de coll, per això calia beure aigua beneïda el dia de Sant Llop o fregar-se el coll amb l’oli de la llàntia que cremava al seu altar, essent també invocat pels defectuosos en el parlar a fi d’afavorir-los la paraula. També és invocat contra les bruixes, els diables, els mals esperits i contra les feres dolentes.
Ja fa uns anys que sento que el llop ha arribat al Pirineu per quedar-s'hi, i hi ha més d'un comentari d'excursionistes que ja n'han ensopegat amb éll per diversos camins al voltant del Cadí i el Ripollès.
Diuen els experts que tot i que no han trobat evidències de reproducció a Catalunya (degut a que els primers animals a repoblar les noves regions són mascles joves), l'animal ja ocupa uns quants quilòmetres quadrats al massís del Cadí i en serres veïnes i s'ha anat escampant per diverses comarques pirinenques.
No és extrany que hagi tornat ja que el llop és un animal bosquerol i estic convençut que ben aviat ocuparà la majoria de zones naturals protegides on trobaran abundància d'isards, cabirols, senglars, conills i llebres, tot i que també s'han detectat incursions de fins a 90 quilòmetres al sud, endinsant-se en la província de Barcelona fins al Vallès.
Un altre factor a tenir en compte és la pràctica absència de depredadors que puguin entrar en competència amb el llop; costa de veure genetes, guineus, rapinyaires, d' óssos només n'hi ha quatre o cinc al Pirineu central, per tant el llop caçarà a plaer animals que han perdut la pràctica d'haver de fugir dels seus depredadors naturals.
Degut a la densitat forestal i l'abundància especialment de senglars i conills als nostres boscos, no sería rar que s'escampi pels Parcs del Montseny i Montnegre-Corredor, malgrat la quantitat d'excursionistes, boletaires i urbanitzacions d'aquestes zones potser li fan girar cua i tornar-se cap a la Catalunya central, menys densament poblada.
Els llops que s'han detectat provenen del sud de França (els quals sembla que venen de les poblacions itàliques), després que les anàlisis genètiques han descartat que estiguin emparentats amb els de les poblacions ibèriques del nord-oest d'Espanya. ...Fins i tot en qüestions de llops serem diferents de la resta de la Pennínsula...?
dijous 9 de setembre de 2010
Ei ! Torno a córrer pel bosc !
Ara que comença a fresquejar m'he decidit a tornar a córrer pels boscos del poble, i darrerament m'emporto sempre la Nera, pobre bèstia.
La setmana passada vàrem pujar el Montalt, on la pobre gossa va fer cim amb un pam de llengua penjant.
Ahïr, com que era día feiner i se'ns feia tard, vàrem fer una volta circular molt guapa, sortint com sempre del cementiri de Llavaneres. Enfilem pel camí Fondo fins al GR que va de Mataró al Canigó. En lloc de seguir-lo cap al Corredor m'he desviat per un sender que davalla direcció nord, més estret, dens i en mal estat. Un xic perillós per córrer ja que els aigüats hi han deixat solcs profunds pero anirem amb compte. La gossa encara fa sprints amunt i avall (de fet s'està posant en forma).
Hem arribat fins a una masía que té uns cavalls i un terreny enorme, no duc mapa pero imagino que ja sóc a Canyamars o molt a propet.
Aquí podem fer dues coses: girar cua per on hem vingut o seguir pel camí que hi ha cap a l'esquerra que sembla ha de tornar cap a SW , i imagino que tard o d'hora s'ha de tornar a creuar amb el GR.
Si fós més d'hora (o pel matí) m'hi hagués aventurat pero són quarts de vuit del vespre, fa estona que xispeja i un núvol de tempesta està damunt nostre tota l'estona i, per tant, el gos i jo decidim desfer el camí: que tampoc em desagrada ja que el paisatge és feréstec : hi ha però un punt on la vegetació obre una escletxa que em permet veure el cim del Corredor i tota la coberta boscosa que hi ha al meu voltant. El Maresme és una comarca privilegiada en aquest aspecte. El bosc, aquí en aquest indret obac, és idèntic al que vaig deixar al Montnegre: pocs pins, molta alzina, roures i arboços, alguna figuera perduda i, això sí, molt pocs castanyers. Bastanta falguera, molses i bolets.
El que no he vist encara des que visc per aquesta zona és gaire fauna: així com a St.Cebrià havía vist senglars, genetes, guineus, cabirols, rapinyaires, òlibes, per aquí tan sols he vist el gaig i algún conill. Tot i que a St.Cebrià vivía enmig del bosc i aquí visc al poble.
Un cop arribats al desviament del GR quan ja davallo pel camí Fondo cap al cementiri ha començat a descarregar amb ganes i l'aiguat ha seguit fins que hem arribat a baix completament xops, pero amb una sensació genial d'haver tornat a estar corrent pel bosc, sota un arc de St.Martí complet que es veia cap a mar (on el cel era blau ! ), amb l'olor del bosc ben moll, i amb les cames cansades pero no esgotat: m'estaré posant en forma, per fí !
La setmana passada vàrem pujar el Montalt, on la pobre gossa va fer cim amb un pam de llengua penjant.
Ahïr, com que era día feiner i se'ns feia tard, vàrem fer una volta circular molt guapa, sortint com sempre del cementiri de Llavaneres. Enfilem pel camí Fondo fins al GR que va de Mataró al Canigó. En lloc de seguir-lo cap al Corredor m'he desviat per un sender que davalla direcció nord, més estret, dens i en mal estat. Un xic perillós per córrer ja que els aigüats hi han deixat solcs profunds pero anirem amb compte. La gossa encara fa sprints amunt i avall (de fet s'està posant en forma).
Hem arribat fins a una masía que té uns cavalls i un terreny enorme, no duc mapa pero imagino que ja sóc a Canyamars o molt a propet.
Aquí podem fer dues coses: girar cua per on hem vingut o seguir pel camí que hi ha cap a l'esquerra que sembla ha de tornar cap a SW , i imagino que tard o d'hora s'ha de tornar a creuar amb el GR.
Si fós més d'hora (o pel matí) m'hi hagués aventurat pero són quarts de vuit del vespre, fa estona que xispeja i un núvol de tempesta està damunt nostre tota l'estona i, per tant, el gos i jo decidim desfer el camí: que tampoc em desagrada ja que el paisatge és feréstec : hi ha però un punt on la vegetació obre una escletxa que em permet veure el cim del Corredor i tota la coberta boscosa que hi ha al meu voltant. El Maresme és una comarca privilegiada en aquest aspecte. El bosc, aquí en aquest indret obac, és idèntic al que vaig deixar al Montnegre: pocs pins, molta alzina, roures i arboços, alguna figuera perduda i, això sí, molt pocs castanyers. Bastanta falguera, molses i bolets.
El que no he vist encara des que visc per aquesta zona és gaire fauna: així com a St.Cebrià havía vist senglars, genetes, guineus, cabirols, rapinyaires, òlibes, per aquí tan sols he vist el gaig i algún conill. Tot i que a St.Cebrià vivía enmig del bosc i aquí visc al poble.
Un cop arribats al desviament del GR quan ja davallo pel camí Fondo cap al cementiri ha començat a descarregar amb ganes i l'aiguat ha seguit fins que hem arribat a baix completament xops, pero amb una sensació genial d'haver tornat a estar corrent pel bosc, sota un arc de St.Martí complet que es veia cap a mar (on el cel era blau ! ), amb l'olor del bosc ben moll, i amb les cames cansades pero no esgotat: m'estaré posant en forma, per fí !
dilluns 28 de desembre de 2009
NADAL A CA LA MARE
Un Nadal més (i per molts anys) hem fet el dinar de Nadal a Ca la Mare. Ben apretadets a taula: ara ja hi posem taborets perque les cadires no hi caben. Gairebé ens hem d'anar posant d'acord per agafar les cullerades de galets perque si no xoquem amb el braç de qui tenim al costat.
Quan les meves nebodes (a baix hi ha la foto amb les sis cosines juntes, inclosa ma filla) comencin a portar les seves respectives parelles haurem de fer un pensament ja que no hi cabrem ni fent torns. Encara sort que el Santi treballava i el de la Georgina no ha vingut.
Aperitiu abundant, plat de galets, carn d'olla, pollastre farcit amb prunes (mitja familia berallant-se pels pedrers !! Déu meu, quina colla d'afamats !!). Després fruita, polvorons, torrons i neules. Vi, cava, licors, herbes dolces de Mallorca, ...). Per sort aquest matí he anat a córrer per la platja.
En acabar hem arrodonit el dinar com sempre, cantant les nostres cançons típiques: Les ones de la mar bella, L'Empordà, La Llevantina, l'himne del Barça, l'avi Castellet, el meu avi, ... seguim sense atrevir-nos amb Les Flors de Maig, però. Des que va morir el pare no l'hem acabada de cantar com cal.
Hem parlat (també és un càssic) amb els del Brasil i ens han confirmat que en vindran sis d'ells pel casament de la Mireia i el Santi. Ens hem proposat de preparar el nostre repertori millor per aquella data.
Aquí a sota hi ha ma filla desitjant a tothom un Bon Nadal:
Bon Nadal a tú també, Nervipetit.
Quan les meves nebodes (a baix hi ha la foto amb les sis cosines juntes, inclosa ma filla) comencin a portar les seves respectives parelles haurem de fer un pensament ja que no hi cabrem ni fent torns. Encara sort que el Santi treballava i el de la Georgina no ha vingut.
Aperitiu abundant, plat de galets, carn d'olla, pollastre farcit amb prunes (mitja familia berallant-se pels pedrers !! Déu meu, quina colla d'afamats !!). Després fruita, polvorons, torrons i neules. Vi, cava, licors, herbes dolces de Mallorca, ...). Per sort aquest matí he anat a córrer per la platja.
En acabar hem arrodonit el dinar com sempre, cantant les nostres cançons típiques: Les ones de la mar bella, L'Empordà, La Llevantina, l'himne del Barça, l'avi Castellet, el meu avi, ... seguim sense atrevir-nos amb Les Flors de Maig, però. Des que va morir el pare no l'hem acabada de cantar com cal.
Hem parlat (també és un càssic) amb els del Brasil i ens han confirmat que en vindran sis d'ells pel casament de la Mireia i el Santi. Ens hem proposat de preparar el nostre repertori millor per aquella data.
Aquí a sota hi ha ma filla desitjant a tothom un Bon Nadal:
Bon Nadal a tú també, Nervipetit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
