LA NERA TORNA A ESTAR ENTRE NOSALTRES

Ahïr em van trucar dient-me que una parella d'excursionistes terrassencs s'havía trobat la Nera dissabte a Fontalba. La gossa ha estat perduda per aquella zona tres setmanes, a dos mil metres d'alçada i ha sobreviscut a la tempesta que ens va acabar enxampant el dissabte que la vaig perdre (bé, a mí em va enxampar poquet perque vaig baixar abans pero la Nera se la menjar sencera !).

La parella de Terrassa molt macos, havíen agafat ja estimació per la gossa i no m'extranya: és molt obedient i es fa amb tothom. Els hi estic molt agraït perque se'ls veia que s'apreciàven molt la Nera malgrat l'acabàven de conèixer i sobretot a ella se li escapàven les llàgrimes quan jo me l'enduïa. Bé,...jo duïa un nus a la gola que em costava parlar i tot...

Vaig dur la Nera en braços fins al cotxe. Tot seguit em vaig permetre el luxe de donar alegríes a molta gent: a la Belén (que ja l'havíen trucada els del "xip" també) , a en Xisco (què contents estàven a Palma en saber-ho !!!), al Santi i la Vane, als meus germans i ma mare, i en arribar a casa em vaig plantar a la porta del meu veí Joan amb la Nera en braços i l'home es va posar molt i molt content.

Li donem pinso per cadells ja que ara ha de recuperar forces i pes (només pesa 6 kg). S'ha passat el vespre dormint i ma filla se li asseu al costat amb el llibre del Pocoyo i li va explicant cosetes mentre dorm. Menja i beu aigua bé, fa pipi i caca perfectament, no camina coixa, m'ha seguit quan he anat a llençar les escobraríes (com havía fet sempre), etc.

Avui l'he dut al veterinari i li han fet analítiques per veure que no té cap cosa extranya, ni anèmia, i que ara només li convé menjar, recuperar-se i una bona sessió de perruquería per desenredar-li els nusos.

HE PERDUT LA NERA !!

Dissabte vaig anar amb la Nera a fer una excursió pel Pirineu, aprofitant que la Belén tenía curs tot el cap de setmana i deixàvem la nena a ca'ls sogres.



Havía planejat de fer el Puig de Dórria. Vaig fer aquesta foto abans de la nevada, després ja no estava jo per càmeres:

Hem deixat el cotxe al Collet de les Cabanes, on ja n'hi havía set o vuit cotxes aparcats (de boletaires i d'altres excursionistes, imagino) i hem enfilat la Nera i jo amunt cap al coll del Pas dels Lladres.

No feia un día precisament esplèndid: feia bastant vent (de NW), una mica de fred (uns 2ºC aquí baix) i uns núvols bastant negres anàven passant per damunt nostre a gran velocitat empentats per les ventades.

Vaig decidir tirar amunt ja que l'itinerari no és gens perdedor i la previsió era que no nevés fins passat el migdía. Jo anava molt ben equipat de plè hivern per si de cas fins i tot amb les ulleres de "ventisca".

Hem anat enfilant amunt veient un munt de cabirols a banda i banda, bastants voltors que passàven molt a prop per sobre nostre i es podía distingir clarament que es tractava del trencalòs, habitual per cert de la contrada.





La Nera ho duïa molt bé caminant i corrents. Quan la perdía de vista li feia un crit i de seguida apareixía.

En arribar al coll del Pas dels Lladres hem aprofitat per aixoplugar-nos en la paret de pedres que serveix per a refugiar-se del vent, la qual cosa s'agraeix. He aprofitat per esmorzar una mica i per donar-li una mica de menjar també a la Nera.

Aquí la tenim, dins del vivac a l'esguard del vent, pero amb ganes de tornar a sortir.






Hem deixat aquí la motxilla i hem fet el cim del Puig de Dórria. Després hem recollit la motxilla i hem pujat la Tossa del Pas dels Lladres, punt culminant de l'estació d'esquí d' Err-Puigmal i des d'on hi ha una bona vista cap al nord del poble de Vallcebollera i la Cerdanya francesa en general.


Aquí dalt he percebut el primer avís de la tormenta : el vent s'ha aturat de cop i els núvols ben negres s'aturàven. He decidit per tant començar a davallar. Quan he acaronat el cap de la Nera i li he dit que anéssim cap avall ha estat el darrer cop que l'he vista.



He començat a caminar avall i uns pocs metres enllà m'he girat i ja no hi era. L' he cridat com de costum -"Nera !"- i he seguit caminant convençut que en un moment la tindría al costat pero, no. Al cap d'una estona l'he tornada a cridar -"Nera ! vine aquí!"- , pero res. M'he començat a amoïnar i he tornat a pujar cap amunt per veure si la trobava.



No ho entenc: la visibilitat que tinc des d'aquí em permetría veure-la en un radi massa gran i els meus crits s'han de sentir de molt lluny. He tornat al vivac, al cim del Puig de Dorria, al de la Tossa, no la veig.

M'he rebentat les cames pujant i baixant per la neu pero en aquell moment no les sentía, ni sentía el cansanci que ja anava acumulant. Només pensava en la pobra gossa. Per sort he mantingut el cap bastant fred i no he pres riscos innecessaris (a banda de cansar-me més del compte).

Hi ha un ramat de cabirols a sota del vessant Sud de la Tossa, a la Coma de Fontseca, i penso: potser els ha volgut empaitar i s'ha estampat pel pedregar avall?...de fet és l'únic pendent una mica costerut en tota la contrada. He pensat en baixar-hi pero hagués estat una imprudència fer-ho tot sol amb la nevada i l'hora que ja es va fent tardana i decideixo corprès i neguitejat de començar el descens.



Em vaig aturant cada pocs metres per cridar-la i xiular-li per si m'escolta.



Veig unes petjades que podríen ser d'ella i que les segueixo ja que també van més o menys en la direcció correcta cap al Collet de les Cabanes amb l'esperança de trobar-me-la a l'aparcament, esperant-me dormint al costat del cotxe.



La tormenta de neu comença a intensificar-se per la qual cosa apreto el pas i en poca estona em trobo a l'aparcament. Ja només hi resta el meu cotxe i no hi ha rastre de la Nera. La crido i la crido pero no hi és, i la neu que segueix caient.



He d'anar-me'n ja que es fa tard i no duc cadenes. Amb l'esperança de que la Nera hagi baixat fins l'aparcament i que algú se l'hagi endut pensant que estava perduda torno cap a casa amb el cor encongit per si encara està allà dalt, morta de fred i de por.



A les noticies he vist que a la zona, fent la travessa del Puigmal cap a Fontalba, un grup d'excursionistes s'ha perdut i han anat a parar a la Font de l'Home Mort , precisament aquest indret és un xic més avall de la Coma de Fontseca, on hi havía el grup de cabirols que he vist jo des de la Tossa. Han mort dues dones per hipotèrmia i la resta han estat rescatats pels bombers. S'han desorientat en baixar del Puigmal i en lloc d'enfilar cap a Fontalba s'han desviat cap a l'oest anant a parar a la zona coneguda com la Font de l'Home Mort. De fet, des d'aquí podíen haver seguit cap al sud fins a creuar-se amb el GR 11, entre Queralbs i el Coll de les Cabanes (on jo tenía el cotxe). Tant de bo me'ls hagués trobat jo; estic segur que els hagués pogut indicar el camí ja que jo sabía perfectament a on em trobava i quína direcció seguir.



M'ha quedat molt mal cos per aquests dos motius: per haver estat en un indret on poques hores més tard hi moríen dues excursionistes extraviades i per haver perdut la gossa en aquesta sortida. No paro d'imaginar-me-la plorant, buscant-me per la muntanya mentre queia la nit. Ahïr quan vaig anar a llençar les escombraríes (habitualment aprofitava per treure-la a donar un volt) se'm va escapar alguna llagrimeta, com ara, fent aquest escrit.

Han passat dos díes i encara tinc el cor encongit i les mans fredes.



No penso tenir més gossos.

EL DIMONIET DE LA CASTANYADA

La segona castanyada de ma filla i evidentment, la primera que hi camina tota soleta. I ben contenta que anava ella vestida de dimoniet, amb la seva capa, la cua i les banyes. Tota decidida a trasbalsar-ho tot amb l'energía que la caracteritza.

Està feta un bon trasto i fa anar de corcoll a tot aquell qui l'envolta ja sigui a casa, a la llar d'infants, al parc, a ca'ls avis, etc.

A la foto següent se la veu ja vestida de castanyera (com els seus cosinets) i menjant-se un panellet de pinyons. Ella ja havía sopat pero no se'n podía estar de tastar-los. Així fa tradició ! De fet després va intentar mastegar una castanya pero ja era massa per a la seva incipient dentadura.

COM CREIX LA MEVA NENA

El meu "saldo" no para de créixer, i ràpid! No fa pas gaire només menjava biberons i ahïr ens va sorprendre sopant un tall de pizza. Ja menja macarrons, croquetes, i tot allò que ens vegi que menjem nosaltres.





No vull que perdi aquesta facilitat per meravellar-se amb qualsevol petita cosa que descobreix; ni la sinceritat de les seves rialles, ni les ganes que té que la mimin i l'estimin. Com es pixa de riure mentre persegueix al gos per a estomacar-lo. Com llença el xumet a terra quan veu un troç de pa. Com vé corrents quan vaig a cercar-la a l'escola i la seva mestra em diu -"saps que ha fet avui ta filla?"- i m'explica com s'ha enfilat a la taula, o com s'ha passejat per l'escola amb l'escombreta del lavabo, o com s'ha menjat el dinar d'algú altre. Fins i tot ha après a fer "botifarra", la bandida !

Li agrada de tant en tant, quan ja porta una estoneta jugant sola o veient dibuixos, venir corrents a agafar-se de les cames de sa mare o de les meves; s'hi abraça i s'hi queda fins que l'aixeques en braços.

Aquestes dues fotos les hi va fer la Gise a casa, que precisament fins fa poc era la més petita de la familia. Han hagut de passar una pila d'anys abans no ha tornat a haver una criatura a la família però ha valgut la pena esperar.

LA MARE FA 79 ANYS

La mare que em va parir fa avui 79 anys.

Aquesta generació que vàren viure la guerra sent criatures, que van passar por durant la guerra i gana durant la post-guerra. Maldades durant molts anys i una lamentable dictadura. Aquesta generació que mai dubte en donar un cop de ma als veïns, als parents, als amics. Que els agrada passar-s'ho bé malgrat l'edat, anant a les festes majors i gaudint de les festes familiars.

Una generació irrepetible que es va forjar a base de superar dificultats reals de supervivència i que ara veu com hi ha tota una generació de gent jove que no sap viure sense un telèfon mòbil o un portàtil, que no els facis anar caminant un kilòmetre més enllà d'allà on són, que no els facis fer treballs físics, Déu n'hi dó! Gent com ma mare se'n fan creus de tant delicats que s'han tornat les persones joves quan ells havíen de fer el que fós símplement per viure.

Per molts anys mare. Ho desitjo amb tota la força que pugui tenir perque et necessito com et necessita encara molta gent que t'envolta. Per molts anys.

PRIMERA REMULLADA DE LA TEMPORADA

Ahïr va caure tal aigüat a Sabadell que vaig plegar mitja hora abans per por a quedar-me sense poder creuar el carrer del magatzem. De fet va a petar directament a una riera que voreja l'aeroport, per tant, imagino que aquest carrer era una riera anys enrera. No és el primer cop que esdevé una autèntica avinguda d'aigua com es pot copsar en la foto que vaig fer des d'el despatx.

Aprofitant que m'anava d'hora i les meves dones éren a Barcelona me'n vaig anar directament a aparcar el cotxe al cementiri del poble i vaig enfilar corrents pel Camí de Garingol, que més amunt esdevé el Camí Fondo. Aquest nom no és casual ja que talment està "tallat" a la muntanya: vas corrents muntanya amunt entre dues parets de sauló i arrels de pins fins que arribes al Camí Ral, que vé de Mataró i forma part del GR82 que enfila fins el Canigó.

Jo no pensava pas arribar tan lluny sino tan sols fins on les cames m'aguantéssin. De fet vaig anar a bon ritme ja que la temperatura era més que agradable (el cotxe em marcava en arribar a Llavaneres uns 17º) i encara no plovía al Maresme pero sentía tronar cada cop més a prop i el cel s'ennegría fent evident que acabaría com un pollet.

Quan ja duïa uns tres quarts d'hora corrents van començar a caure unes gotes gruixudes que em van fer cercar aixopluc. El vaig trobar precisament a un lloc on no m'hi hauría de quedar gaire estona: a ma dreta hi havía una torrentera que encara estava seca, molt estreta i atapaïda d'arbres a banda i banda que ho creaven un sostre vegetal que em mantindría eixut al menys durant una estona.

M'hi vaig quedar tranquil.lament gaudint del mal temps, enmig de la solitud del bosc, fins que va anar afluxant i vaig poder tornant cap al cotxe. De baixada vaig trigar molt menys i, a sobre, l'estona que vaig restar aturat em va permetre recuperar forces.

La propera vegada, si no plou, m'arribaré al cim del Corredor.

MARIA, "LA PASTORA"

En Chinchilla eras María "la de Cerraja" o María "la Pastora" y de estos dos nombres me quedo con el segundo pues de joven te dedicaste a pastorear allí en Cansalobos y también de mayor lo has seguido haciendo manteniendo a tu alrededor a una gran família que ha visto en tí el nexo de unión, "el pal de paller" que decimos aquí en tu tierra de adopción.

En Albacete y en Barcelona vas a ser recordada como una de las mejores personas que puede existir. Hubo una persona en la plaza de Chinchilla que me contaba emocionada hace un par de meses (cuando tú estabas en el hospital y no había ya muchas esperanzas) cómo les dabas de comer cuando eran chiquillas y su madre las tenía que dejar para irse a trabajar sin nada que llevarse a la boca y que probablemente aquel pedazo de queso y aquel trozo de pan que tú les dabas les permitió llegar a viejos.

Destacaría que has querido mucho a las personas: a todas las personas. Pero por encima de todo a la famila, a esa extensa familia que has querido y que te seguirá queriendo siempre por tu bondad y sencillez. Austera hasta al elegir el vestido con el que quisiste ser enterrada: un sudario. Cuando mi madre te vió ya envuelta en él, con tu rostro sereno, dijo llorando :

-"guaita-la, si sembla una Mare de Déu!"-

No eres el primer ser querido que pierdo y por eso sé que nunca te irás del todo, que seguirás presente escuchándonos y dándonos algún consejito con esa experiencia que te han dado los 93 años que has estado luchando en esta vida. Tan sólo es cuestión de saber escuchar con el alma, no con el oido.

Es por eso por lo que después del dolor inicial tras perderte en este mundo debemos acostumbrarnos a otro tipo de relación. Aún es reciente pero en vez de abrazarte aprenderemos a sentirte; en lugar de conversar mediante el lenguaje lo haremos con el corazón.

No puedo evitar que se me humedezcan los ojos escribiendo estos pensamientos pero la verdad es que debemos alegrarnos, pues hay un nuevo ángel de la guarda en el cielo que cuida de mi mujer (tu nieta, que ha sentido tu muerte como un auténtico desgarro) y de mi hija (tu bisnieta, cuyos primeros 15 meses de vida han podido conocer a esta dulce abuelita de cuento, de las de antes).