LA MARE FA 79 ANYS

La mare que em va parir fa avui 79 anys.

Aquesta generació que vàren viure la guerra sent criatures, que van passar por durant la guerra i gana durant la post-guerra. Maldades durant molts anys i una lamentable dictadura. Aquesta generació que mai dubte en donar un cop de ma als veïns, als parents, als amics. Que els agrada passar-s'ho bé malgrat l'edat, anant a les festes majors i gaudint de les festes familiars.

Una generació irrepetible que es va forjar a base de superar dificultats reals de supervivència i que ara veu com hi ha tota una generació de gent jove que no sap viure sense un telèfon mòbil o un portàtil, que no els facis anar caminant un kilòmetre més enllà d'allà on són, que no els facis fer treballs físics, Déu n'hi dó! Gent com ma mare se'n fan creus de tant delicats que s'han tornat les persones joves quan ells havíen de fer el que fós símplement per viure.

Per molts anys mare. Ho desitjo amb tota la força que pugui tenir perque et necessito com et necessita encara molta gent que t'envolta. Per molts anys.

PRIMERA REMULLADA DE LA TEMPORADA

Ahïr va caure tal aigüat a Sabadell que vaig plegar mitja hora abans per por a quedar-me sense poder creuar el carrer del magatzem. De fet va a petar directament a una riera que voreja l'aeroport, per tant, imagino que aquest carrer era una riera anys enrera. No és el primer cop que esdevé una autèntica avinguda d'aigua com es pot copsar en la foto que vaig fer des d'el despatx.

Aprofitant que m'anava d'hora i les meves dones éren a Barcelona me'n vaig anar directament a aparcar el cotxe al cementiri del poble i vaig enfilar corrents pel Camí de Garingol, que més amunt esdevé el Camí Fondo. Aquest nom no és casual ja que talment està "tallat" a la muntanya: vas corrents muntanya amunt entre dues parets de sauló i arrels de pins fins que arribes al Camí Ral, que vé de Mataró i forma part del GR82 que enfila fins el Canigó.

Jo no pensava pas arribar tan lluny sino tan sols fins on les cames m'aguantéssin. De fet vaig anar a bon ritme ja que la temperatura era més que agradable (el cotxe em marcava en arribar a Llavaneres uns 17º) i encara no plovía al Maresme pero sentía tronar cada cop més a prop i el cel s'ennegría fent evident que acabaría com un pollet.

Quan ja duïa uns tres quarts d'hora corrents van començar a caure unes gotes gruixudes que em van fer cercar aixopluc. El vaig trobar precisament a un lloc on no m'hi hauría de quedar gaire estona: a ma dreta hi havía una torrentera que encara estava seca, molt estreta i atapaïda d'arbres a banda i banda que ho creaven un sostre vegetal que em mantindría eixut al menys durant una estona.

M'hi vaig quedar tranquil.lament gaudint del mal temps, enmig de la solitud del bosc, fins que va anar afluxant i vaig poder tornant cap al cotxe. De baixada vaig trigar molt menys i, a sobre, l'estona que vaig restar aturat em va permetre recuperar forces.

La propera vegada, si no plou, m'arribaré al cim del Corredor.

MARIA, "LA PASTORA"

En Chinchilla eras María "la de Cerraja" o María "la Pastora" y de estos dos nombres me quedo con el segundo pues de joven te dedicaste a pastorear allí en Cansalobos y también de mayor lo has seguido haciendo manteniendo a tu alrededor a una gran família que ha visto en tí el nexo de unión, "el pal de paller" que decimos aquí en tu tierra de adopción.

En Albacete y en Barcelona vas a ser recordada como una de las mejores personas que puede existir. Hubo una persona en la plaza de Chinchilla que me contaba emocionada hace un par de meses (cuando tú estabas en el hospital y no había ya muchas esperanzas) cómo les dabas de comer cuando eran chiquillas y su madre las tenía que dejar para irse a trabajar sin nada que llevarse a la boca y que probablemente aquel pedazo de queso y aquel trozo de pan que tú les dabas les permitió llegar a viejos.

Destacaría que has querido mucho a las personas: a todas las personas. Pero por encima de todo a la famila, a esa extensa familia que has querido y que te seguirá queriendo siempre por tu bondad y sencillez. Austera hasta al elegir el vestido con el que quisiste ser enterrada: un sudario. Cuando mi madre te vió ya envuelta en él, con tu rostro sereno, dijo llorando :

-"guaita-la, si sembla una Mare de Déu!"-

No eres el primer ser querido que pierdo y por eso sé que nunca te irás del todo, que seguirás presente escuchándonos y dándonos algún consejito con esa experiencia que te han dado los 93 años que has estado luchando en esta vida. Tan sólo es cuestión de saber escuchar con el alma, no con el oido.

Es por eso por lo que después del dolor inicial tras perderte en este mundo debemos acostumbrarnos a otro tipo de relación. Aún es reciente pero en vez de abrazarte aprenderemos a sentirte; en lugar de conversar mediante el lenguaje lo haremos con el corazón.

No puedo evitar que se me humedezcan los ojos escribiendo estos pensamientos pero la verdad es que debemos alegrarnos, pues hay un nuevo ángel de la guarda en el cielo que cuida de mi mujer (tu nieta, que ha sentido tu muerte como un auténtico desgarro) y de mi hija (tu bisnieta, cuyos primeros 15 meses de vida han podido conocer a esta dulce abuelita de cuento, de las de antes).