SANT ESTEVE NEVADET

Hem sortit de casa a quarts de dues del migdía en plena nevada. Per sort porta plovent i ventant molt des d'ahïr i no arriba a quallar a l'asfalt, pero la nevada és ben ferma amb només un grau de temperatura.

Per sort arribem a Barcelona i la temperatura és més alta i plou.

A casa l'Esther també toca posar-se les botes amb un aperitiu on hi ha de tot. Després, això sí, els canelons de rigor: sí senyor, tradició per damunt de tot !

Parlant de tradició, avui toca fer-nos lliurament de l'amic invisible. He rebut unes bones bambes per anar a correr pel bosc, la trilogía "Alexandros" de'n Valerio Massimo Manfredi, i una jaqueta molt maca, de la meva sogre. A mí m'ha tocat fer-li a la Belén: una font per casa que pesa quaranta quilos i que he deixat muntada a casa per a que se la trobi quan hi arribem.

PER NADAL, CADA OVELLA AL SEU CORRAL

L'Alejandro satisfet amb la seva néta en braços.

Aquí a la dreta la iaia Montse: super feliç amb

una néta als braços després de quinze Nadals

sense canalla petita a casa.

a l'esquerra la tieta Núria i la "cosineta" Mireia, que li porta trenta anys !!

Cada Nadal ens fem creus com és possible encabir la familia al pis de la mare. Si algú ha d'anar al lavabo val més que ho faci abans d'entaular-se ja que un cop tothom s'ha assegut a taula és bastant complicat d'anar-hi. Pero sempre són genials aquests Nadals tan apretats i no me n'imagino de diferents. Ha faltat en Santi que avui tenía guardia a l'hospital.

Algún any hem estat més gent com per exemple quan han vigut els parents del Brasil. Recordo un any que vàrem haver de dinar amb el balcó obert ja que ens permetía encabir una cadira de més (la cadira del papa pobre home, que en pau descansi. No hi ha Nadal que no trobi a faltar que ens canti "Les flors de Maig"... i les seves "jotes"). El caliu de la taula compensava el fred de fora.

Enguany el menú ha estat el de sempre, i per molts anys ! : vermutet, galets, carn d'olla, pollastre farcit i, en acabat, cava, torrons, nous, polvorons, i les cançons de sempre a casa: "Llevantina", "l'Empordà", "Les ones de la Mar Bella", al Quimet li han fet cantar "Aquellas pequeñas cosas" de'n Serrat, al Jordi "l'Avi Castellet", i a mí m'ha tocat cantar una bossa nova ("A Garota de Ipanema"). Fins i tot la Belén ens ha sorprès enguany cantant l'himne del Barça; i és que s'ha tornat culé de cop des que en Guardiola n'és l'entrenador.

Hem dedicat a la mare l' "Amor particular" de'n Lluís Llach: ha estat el toc de llàgrima d'aquest dinar tan especial per a tota la familia.

La Carla ja ha viscut el seu primer Nadal veient com se la rifen tots els membres de la familia. Ha passat pels braços de tothom i ella ben contenta i falaguera que estava dedicant somriures a tort i a dret.

Per cert, el meu cunyat Jordi m'ha portat una carmanyola amb vuit ostres vives les quals m'he cruspit com un rei per sopar a casa !!!. Un sopar "lleugeret", a base de marisc i una copeta de ví blanc, per no carregar massa l'estòmac.

BON NADAL !!

NIT DE NADAL: TAMBÉ SOPEM, EH?

Com cada any passem la Nit de Nadal a ca'ls sogres i la Carla s'ha portat molt bé, pobreta. Ha anat de braç en braç i així es distreu. També li agrada molt el caminador amb el qual ja mostra una traça extraordinaria per una nena tan petitona.

Ens hem posat les botes amb uns entrants abundants, potes de granota, gelats, torrons, fruits secs, etc.

Després per païr hem fet el BINGO de rigor (he fet una "LINEA", per cert) i no hem anat a dormir pas gaire tard.

La nena ens ha fet pagar el trasbals horari sense deixar-nos dormir pas gaire. Què li farem !

NIT DE NADAL: FEM CAGAR EL TIÓ !!

Cançó de fer Cagar el Tió
Ara ve Nadal, posarem el porc en sal

la gallina a la pastera,el pollí a dalt del pi,

toca, toca el violí. Ara passen bous i vaques,

les gallines amb sabates,els capons amb sabatons;

el vicari fa torrons,la guineu els ha tastat,

diu que són un poc salats; Marieta posa-hi sucre,
Marieta posa-hi mel,que seran molt millors;

els torrons d' ametlla, d'avellana o de pinyó.

Caga tió, si no et donaréun bon cop de bastó.


Una altre cançoneta un xic més curta
Caga Tió,
avellanes i torró
tant si cagues com si no
et donaré un cop de bastó.
Caga Tió,
Tió de Nadal.
Caga torrons i pixa ví blanc.

Avui día tenim la canalla massa ben acostumada en referència a la facilitat que els donem per a assolir premis. Em vinc a referir a que, anys enrere, quan un menut volía alguna cosa, se l'havía de guanyar i tot i així, no sempre ho aconseguiem.

Un bon exemple n'és el Tió.

Abans era necessari fer-li una bona cantada (com el primer dels textos més amunt) per tal d'aconseguir uns troços de torró, carmels, i cosetes d'aquest tipus.

Actualment n'hi ha prou amb fotre-li quatre garrotades cridant simplement -"caga Tió!, caga Tió!"-, i tot d'una en surten un munt de paquets de regals ben cridaners i cars: "playstations", "nintendos", jocs d'ordinador, etc.

És un error lamentable ja que estem creant una generació que no valora res. Tant de bo, potser la crisi d'enguany servirà per retornar a uns certs valors pero és trist que sigui l'economía qui ens estigui fent reprendre certes actituts més austeres en lloc de sortir de dins nostre. Com sempre, la raça humana necessita que li toquin el crostó per prendre mesures correctores...

EL DÍA MÉS CURT DE L'ANY

Ahïr Diumenge 21 era l'entrada de l'hivern i per tant el día més curt de tot l'any. Per comprovar-ho vaig decidir, a quarts de sis de la tarda (és a dir, quan ja fosquejava) anar a correr. Com que era evident que s'em faría de nit bastant de pressa vaig anar directament a pujar el Turó de Migdía des del Plà de St. Andreu.
Pujant-hi encara s'hi veia prou pero quan vaig fer el cim, com sempre, em vaig aturar a la banda de Ponent veient com s'amagava el sol enrojint el cel per darrera del Montalt (a l'estiu es pon molt més a ponent).
Quan tan sols hi havía una línia vermella al cel vaig decidir aixecar-me i tornar cap a casa: ja era negra nit i feia molt de fred.
De baixada i per un dels trams més atapaïts de bosc (on la foscor era encara més impressionant) he vist clarament una ombra negra uns 40 metres davant meu, quieta, que a mida que jo m'apropava ella s'ha apartat del camí i s'ha endinsat al bosc. Imagino que era un senglar pero degut a la foscor no he pogut ni tan sols albirar-ne la silueta: només el volum i era gran.
He trobat a faltar no portar un bon bastó amb mí, per si de cas !!
Després, més avall, he intentat caminar poquet a poquet per no fer pas gaire fressa i poder passar per davant de "Ca la Judit" inadvertit i no cridar l'atenció dels gossos que la guarden pero no ha estat possible i tots dos m'han dedicat una sonora bordada. Són dos Schnauzers dels mitjans, amb un tamany equivalent al d'un Pastor Alemany i amb molt mala gaita; a més, als gossos guardians se'ls exagera molt el zel per vigilar quan és de nit. Per sort aquesta casa té tota la parcel.la ben acotada i amb bones tanques i no és gens fàcil que els gossos se n'escapin.

Vaja, que com sempre (gràcies a Déu) he arribat tranquilament al Pla de St. Andreu i cap a casa.

Ben bé m'hi he estat més d'una hora, passejant més que no pas corrents, pel bosc de nit.

L'ANGELET DE "CA LA BRUIXA"

Aquest és el millor regal no només d'enguany sino per a tota la vida. Sembla mentida que jo pugui tenir una filla tan bonica i simpàtica !!

Sempre riallera, bona menjadora (devora els purés de verdures i pollastre que li fem), en només sis mesos ja és part de la meva vida en el sentit absolut de l'expressió, és a dir, la vida esdevé inimaginable sense aquesta magnífica criatura.

Quan encara no tenía ni un parell de mesos, sortint de veure Mossen Alfons a la parròquia del poble, ens vàrem creuar amb un altre capellà que hi anava i en veure-la tan petitona en braços de sa mare li va tocar el front i ens va dir : "això sí que és un miracle". Quanta raó tenía aquest capellà !

Parlant de l'Església, la fotografía que he posat a sota em va fer molta gràcia perque em recorda el Pantocràtor:

Aquest serà el teu primer Nadal, "Nervi Petit". Desitjo que Déu et doni vida i salut per gaudir-ne'n molts més i, sobretot, que et doni la capacitat i l'enteniment per a trobar-lis un sentit a cadascún d'ells, i allunyar-te del vessant purament comercial en que la major part de la societat s'hi ha submergit especialment durant les festes Nadalenques.

BON NADAL BONICA.

EL DESEMBRE CONGELAT

Enguany està glaçant des de primers de Novembre pero aquest mes de Desembre les gebrades han estat ja de ple hivern de del principi. Tot està ben blanc : els cotxes, la vall, els camps; a més està plovent i nevant arreu la qual cosa multiplica la sensació d'hivern.

Hem tingut la lluna plena més gran de l'any i de nit s'hi veia perfectament al voltant de casa malgrat enmig de la muntanya no disposem d'enllumenat públic! La lluna plena sempre fa ombra (això ho vull deixar clar per a aquella gent que viu a ciutat i no ho ha pogut copsar mai lamentablement per a ells) pero la d'aquesta setmana era espectacularment gran i brillant. Tot i el fred que ha estat fent valía la pena després de sopar sortir a donar un tomb al voltant de casa, ben abrigadets, i contemplar el bosc sota l'esplendor blanca de la lluna sobre els arbres, els camins, fent brillar el gel que comença a establir-se per tot arreu.

Visc a un bon mirador. Casa meva és a vora 400 metres d'alçada i veig el Montnegre al meu NW, tot de boscos al voltant meu, el turó de St.Andreu al NE, el turó de Migdía a llevant i el mar al Sud, on s'hi enmiralla aquesta lluna tan gran que ens regala el seu perigeu abans del solstici que ha d'arribar la setmana vinent amb la nit més llarga de tot l'any i la confirmació que l'hivern ja haurà arribat del tot, malgrat fa setmanes que sembla que s'hi hagi instal.lat.

La Natura ens regala fenòmens com aquest continuament i gràcies a Déu visc a un indret on els puc gaudir.

CINQUANTA ANYETS . PER MOLTS ANYS

Dissabte ha fet cinquanta anys l'andoba. I la seva dona i filles li han muntat un sopar/festa a un local al C/Casanovas de Barcelona. Ens hi hem trobat mitja horeta abans que ell arribés per donar-li una sorpreseta.

Ha estat tot molt bé, amb musiqueta fluixeta, beguda, pinxos, i fins i tot arròs. Després els regals, pastís i cava (li n'hem fet obrir moltes d'ampolles de cava....aquest no s'esperava que la meva familia fós tan "cavera"...). El regal més emocionant ha estat, com no, el DVD que han muntat la Gemma i la Sílvia amb fotos des que era petit fins ara : mig local plorant !!

Després hem fet uns quants balls: rock, salsa, pasdobles,merengues, fins que ens hem començat a repleglar cap a casa.

Nosaltres hem dut la Mare i l'Àlex a casa seva i nosaltres a ca'ls sogres on hi hem deixat la Carla dormint, pobreta. Ha estat la primera festeta que ens permetem des que som pares ! i hem anat a dormir a quarts de quatre.

EM SEGUEIX PUJANT EL COLESTEROL !!!!

He anat avui a ca'l metge per comprovar si em baixava el colesterol i resulta que m'ha pujat.

La veritat és que al principi, quan m'ho van dir el primer cop, em vaig control.lar molt el menjar: verdura, peix, llet desnatada, gens de cafè, pas de dolços, etc. El darrer mes m'he relaxat molt i he menjat carn vermella, tallats a punta pala, polvorons, etc. Dssabte per exemple dinàvem a Dosrius a un restaurant que el primer plat era buffet lliure i em vaig inflar a menjar canelons ; de segon pero una cosa suau: botifarra amb mongetes.

A sobre cada cop faig menys esport.

Bé, ara tinc tot un repte i és el següent: a finals de gener m'he de repetir les anàlisi i tinc les festes de Nadal per enmig. Avui mateix decideixo anar al gimnàs cada migdía a l'hora de dinar. El dinar me'l porto de casa: cremetes de verdures, arrossos blancs, peix. Intentaré fer una miqueta d'exercisi al matí a casa quan em llevo, encara que sigui una "kata" per moure'm un xic i de pas m'anirà bé per estirar-me el cos després de dormir. El que no podré fer és anar a correr quan plego ja que se'm fa de nit camí de casa, així que el footing el deixaré pels caps de setmana.

He de cremar el colesterol !! ...és la guerra !!

De pas a veure si em poso en forma d'una punyetera vegada. La setmana vinent anirem amb la Mireia a fer una excursioneta pel Pirineu. Ja decidirem a ón anem quan s'apropi la data i veiem com es presenta la météo.

FESTA MAJOR

Aquest ha estat cap de setmana de festa major al poble: St. Cosme i St. Damià, els Sants metges.

Amb la nena que tot just té quatre mesos no hem pogut fer gaires meravelles pero he fet el que més m'agrada de les festes majors: EL CORREFOC. Dissabte vaig baixar al poble equipadet amb una camisa vella de mànega llarga i el mocador de la festa major'08 lligat al coll i vaig fer gairebé tot el recorregut del Correfoc des del Parc fins l'Església (el Correfoc seguía fins al poliesportiu pero m'esperàven per sopar al Pim Pam i ja anava mitja hora tard). Hem quedat per sopar amb la Mª José i el seu xicot.

M'ho vaig passar molt bé: vaig arribar al bar amb el cap ple de cartró cremat, cremades a la camisa i al mocador, i ben tufat de pòlvora. La cerveseta em va entrar de conya!

M'he adonat que quan entro al bar del poble trigo una bona estona a arribar a la taula on m'esperen per sopar ja que vaig saludant i xerrant amb totes les taules que hi ha entre mig. A més a més hi jugàven l'Espanyol-Barça, una taula llarga celebrava l'anniversari de l'Aleix i afegint-hi la festa major, el lloc estava a petar.

Per cert va guanyar el Barça de penal a l'ultim minut per 1-2.

Després de sopar el Gerard s'ha animat a convidar-nos a xupitos de licors varis !! ...orujos, licors, aigüardents alemanys (Jäegermeister i una altre de semblant), etc. No bebía jo sol que la parella de la MªJosé també li fotía, eh?

Tocava la Girasol al poliesportiu pero ja éren quarts d'una i la nena dormía així que cap a casa.

L'endemà Diumenge han vingut la Mireia, Santi i Gisel.la a fer unes carns i butifarres a la brasa i ja al vespre he baixat corrents al poble per la Vall de Mata per pujar el Vitara de la meva dona que ens vàrem deixar a baix al poble dissabte i un cop més se m'ha fet de nit ben bé a mig camí. Aquesta drecera és molt boscosa (de fet com tota la comarca) pero és molt humida i malgrat la poca alçada (a mida que surto de casa baixa sempre davallant fins al poble) veus bosc de ribera resseguint la torrentera i fins i tot falgueres ben bé fins al poble. Hi ha llocs tan ombrívols que no puc evitar aturar-me a respirar aquest aire tan humit i a observar com s'enfosqueix encara més el camí: fa olor de molsa.

Quan ja era al fons de la Vall i enfilava cap al poble em semblava sentir els cascs d'un cavall pero com ja era de nit no el veia pas. He pensat: "atura't no sigui que vingui un cavall corrents pel camí i, de nit com ja és, s'espanti quan se'm trobi a sobre". He seguit doncs caminant i efectivament, venía un paio muntat a cavall corrents cap a l'hípica qui, segurament, s'ha trobat com jo que se li ha fet de nit pel camí.

Ha estat un bon cap de setmana. Demà torno a treballar i la meva filleta anirà ja a la llar d'infants, precissament el día que farà quatre mesos. Pobreta.

PASSEJADA CAMÍ DEL TORRENEULES

Aprofitant la festivitat de l'onze de Setembre i que les meves dones encara estan a Albacete em vaig llevar ben d'hora i me'n vaig anar cap al Pirineu.

Des de la central de Daió (on vaig aparcar el cotxe) vaig enfilar a caminar amb la intenció de pujar al cim del Torreneules pero ja veia que el temps em faría la guitza.

En només 7 minuts jo ja estava al peu del Salt del Grill (quan a la guía deia que s'hi triga més de vint minuts...) i poca estona després ja em trobava al pont que creua el riu Freser; on hi ha un prat molt correcte per fer fins i tot una acampadeta.

El camí segueix enfilant-se entre petites tarteres i restes d'allaus en forma de troncs partits arrossegats per la força del gel i la neu. De fet estem ja a una alçada considerable i les pal.les que ens envolten són molt amples i és facil que s'hi acumuli molta neu en hiverns humits.

A uns 1700m el bosc va minvant fins a desaparèixer. Va caient una pluja fina pero constant i de tant en tant hi cau algun xàfec. De fet he començat a caminar en màniga curta pero ja fa estona que porto el xubasquero posat.

Gairebé dalt del coll m'hi aturo aprofitant que ha parat de ploure i esmorzo una miqueta. M'he creuat amb una colla que han girat cua abans d'arribar al refugi perque els plovía molt i jo els he dit que intentaría arribar-hi pero m'ho estic rumiant: estem a una alçada de més de 2000m i malgrat l'alçada no fa gens ni mica de vent, el cel és d'un gris compacte, la temperatura és un xic més alta cada vegada, plojim constant... per a mí són simptomes evidents que s' hi apropa un aiguat de ca'l Déu així que acabo d'esmorzar i giro cua.

Sóc un crack meteorològic: al vespre he vist a les notícies que al nord del Ripollès ha fotut una tempesta de collons !

Ha estat una passejadeta per un dels indrets menys concorreguts i alhora salvatges del Pirineu Oriental i, malgrat no fer cim, el desnivell és considerable.

Fins la propera Pirineu !!

PRIMER LESIONAT EN EL NOSTRE PÀDEL DELS DILLUNS

Ahïr anàvem cap al tennis el Quimet i jo en el seu cotxe i vàrem deixar el meu (més ben dit, el Vitara de la Belén) al magatzem. Com que estic de "Ferrerons" tota la setmana el meu germà vindrà a dormir a casa després del pàdel. De camí cap a St.Pol ell em deia que tenía moltes ganes de jugar a pàdel. Jo tinc les meves dones a Chinchilla fins divendres, amb la familia d'ella; quan tornin no coneixeré a la meva filla !! ...haurà crescut un pam !!

Vam arribar mitja hora abans i ens vàrem dedicar a anar escalfant i fer estiraments.

Després van arribar el Santi i en Joan, i va començar el partir. Anàvem dos sets a un quan el Quimet se'ns ha lesionat. Li ha agafat un nosequè al bessó i s'ha quedat clavat. Pobret, amb les ganes que tenía de jugar.

Hem hagut de fer un invent : jogàvem el Joan i jo contra el Santi. El Santi podía colocar la pilota en tota la nostre pista i nosaltres l'havíem de tornar en el mig camp a des d'on estigués treïent el Santi. Francament és molt dificl jugar així i la veritat és que ha guanyat el Santi 6-2. Sembla una tontería pero haver de fer caure la bola només en la meitat del camp a on es trobi el contrari per evitar que hagi de correr és molt complicat. Pero també va ser divertit.

Després de la dutxeta a sopar a Can Martri (jo un "serranito" i els demés entrepà de botifarra esparracada) i cap a casa. Per animar al Quimet ens van prendre una copeta a la fresca del porxo, mentre feia una rentadora.

El metge li ha dit que s'ha fet un trencament muscular: relaxants musculars, antiinflamatoris, una bena compressiva i repòs. És a dir : paciència.

CAMINS OBLIDATS

Diumenge pel matí amb la Nera, des del Coll de Can Benet, vàrem sortir direcció cap a St.Martí de Montnegre per la pista forestal. Baixem corrent creuant-nos un parell de ciclistes fins arribar a un caminet estret que surt a ma esquerra i s'endinsa pel bosc cap a ponent.

Jo conec aquest camí d'haver-lo transitat alguna vegada fent drecera tornant de l'ermita de Sta.María : és un camí molt estret i boscós, molt ombrívol i fresc. Un d'aquests camins que, de no passar-hi ningú, desapareixen. Només quatre gats com jo mateix encara els sabem reconèixer per enmig del bosc i intentem transitar-los un cop més; mentre la vegetació que hi creix desmesuradament ens ho permeti. Farà un parell d'anys vaig ensopegar per aquest indret amb un petit ramat de bens que tornava d'Hortsavinyà cap a la granja, amb un enorme mastí del Pirineu al capdavant i el pastor cridant i xiulant des del darrera. Jo aleshores anava amb la Daia, la gossa d'atura que vaig haver de tornar perque es berallava amb la Nera amb molta violència, i tenía por que es berallés amb el mastí pero era una gossa molt intel.ligent i no s'anava pas a enfrontar amb un gos que pesa quatre vegades el que pesava ella.

Doncs ens hi posem la Nera i jo i ja a l'entrada trobem el primer obstacle: la copa d'un lledoner caigut ha col.lapsat totalment el camí. No em faig enrera i m'hi foto per enmig de les branques (amb la Nera a coll, pobra gossa) ja que sé que al darrera de tanta branca hi segueix el camí.

Gràcies a Déu el camí encara hi és. Més estret que abans pero allí el tenim: fosc i humit com el recordava.

Seguim pel camí corrents quan el terreny i les branques que el creuen m'ho permeten. De tant en tant he d'agafar la Nera en braços perque no és capaç de saltar els troncs o hi ha massa vegetació i fins que jo no la trepitjo ella no la pot travessar. El camí es cargola fent revolts fins que arriba un punt on ja no puc travessar la selva: aquí només hi puc tornar amb algun estri per obrir-me'n pas. Llàstima! , perque a travès de les fulles puc entreveure la pista ja més ample a on mena aquest caminet, just darrera del roure de Sta.María a uns 640m d'alçada pero em quedaré amb les ganes d'arribar-hi perque és absolutament impossible travessar-ho.

Desfem doncs el camí i quan som a punt d'arribar a on hi ha el lledoner caigut sento les veus d'uns ciclistes que estan buscant precisament aquest camí i és aleshores quan amagat pel bosc escoltant-los penso: potser egoistament prefereixo que caminets com aquest i algun d'altre s'haurien de quedar així, mig amagats, per poder-los gaudir la gent de la comarca sense haver d'ensopegar boletaires, mountain-bikes, quads, i d'altre energumens que fan servir el bosc per esvaïr-se de les seves vides a la ciutat omplint-lo de sorolls insuportables i que no respecten el silenci de la natura. Potser sí que val la pena deixar que el bosc amagui aquestes dreceres i quedar-me-les per a mí !!

Un cop al Coll de Can Benet un grup de tres ciclistes m'ha preguntat precisament si coneixía un camí petitet que sortint de la pista anava a petar directament a "un arbre molt gran". Els he dit que l'arbre gran al que es refereixen té un nom i es diu Roure de Santa María i els he mentit alegrement dient-los que el caminet aquest ja fa temps que va desaparèixer menjat pel bosc i que no cal ni que el cerquin perque no el trobaríen pas.

PER MOLTS ANYS !

Avui fa tres mesos que la llevadora (la Txell) em va donar en braços per primer cop ma filla Carla, encara tacada de sang i amb el greix enganxat per l'esquena; tot just l'acabàven de treure de la panxa de la meva dona on tan a gust hi havia estat els darrers nou mesos. Mentre el ginecòleg cosia la Belén jo estava amb la Carla fins que va torna r la llevadora per fer-li les primeres atencions, pesar-la, etc.

Després la varen tornar amb sa mare, encara al quiròfan.

En tres mesos s'ha fet un tip de créixer. De fet sempre ens ha dit tothom que està gran pel temps que té i no m' extranya perque menja molt i sempre li senta bé. No ha estat per ara criatura de còlics i té molta facilitat per fer el rotet ! Al principi li costava anar de ventre i li havíem d'estimular però ara ja ho fa tota soleta perfectament.

Ja és una doneta: fins i tot sembla que dorm més ara que no pas quan era més petitona. Ara dorm de día (no molt, pero dorm !) ; abans es passava el día sencer desperta menjant o plorant i només volía bracets i passejadetes. Ara sembla que es va quedant estiradeta sense plorar i es distreu movent els bracets, mirant dibuixos a la tele o amb els ninots que li penjem davant. És un descans perque haver-hi d'estar sempre pendent és un xic pesat sobretot per la Belén que s'hi està tot el día.

La nit segueix dormint-la bastant bé, tret d'alguna excepció normalment ens dorm sis i set horetes ben bones, la qual cosa s'agraeix.

Aviat quan hagi fet quatre mesos l'haurem de deixar al jardí d'infants i la meva dona començarà a treballar. A veure com s'ho pren la criatura...: l'hem acostumada molt a braços i a portar-la amunt i avall per adormir-se i no crec que al jardí d'infants s'ho estiguin per hòsties i la deixaran bramar fins que s'acostumi a estar soleta.

Ja en parlarem; de moment queda un mes per veure com creix el meu NERVI PETIT.

EL DÍA COMENÇA A ESCURÇAR

Ahïr dimecres, en arribar a casa i veure que les meves dones no hi eren, vaig aprofitar per endur-me la Nera (l'Schnauzer de la foto) a correr pel bosc; a veure cóm està de fons físic.

Darrerament s'havía engreixat i la tenim una miqueta a règim.

Doncs bé, hem sortit a pujar al Turó Gros des del Coll de'n Cona a uns escassos 620 metres d'alçada i punt d'inici dels camins que carenen la serra del Montnegre o bé cap al Vallès, o que davallen per l'altre vessant cap a St.Cebrià, o que s'enfilen cap als cims.

La Nera no és de moment un fenòmen físic: hem trigat deu minuts en arribar fins l'estació meteorològica (726 metres) i deu minuts més en fer el cim (759 m.) . Si bé és cert que la ruta és molt costeruda i la pobre gossa no té costum de correr tanta estona.

El camí és molt boscós: comencem tot just a uns 620 metres d'alçada envoltats de sureres, arboços i castanyers (algún avet a la banda del Vallès) i a mida que enfilem cap al cim van dominant les alzines i els roures. Hi ha falgueres i sotabosc per tot arreu fent impossible sortir-se'n del camí.

Hi ha bastant fang de les darreres tormentes que hem tingut per l'Alt Maresme pero l'anem saltant per no embrutar-nos massa els peus.

Un cop al cim no tenim gaire temps per descansar ja que els díes ja no són tant llargs: són gairebé les vuit i el sol ja s'ha post darrere de les muntanyes a ponent així que sense deixar que la gossa respiri comencem a davallar, aquest cop no per la pista diguem-ne principal sino per un camí més estret i poc fressat que hi va més o menys paral.lel, menys costerut pero més constant (així em permet anar a un ritme més còmode corrent en baixada), pero amb la vegetació molt més apretada: les branques dels castanyers creuen el camí i hi fan una ombra que ara sí que se'ns ha fet de nit de sobte !!

Hi ha tanta vegetació que he d'anar apartant-la amb els braços a mida que corro i he d'anar inclinant el cos per evitar estampar-m'hi sense deixar de correr.

La gossa ara ja no va tant falaguera com a la pujada: es nota que està cansada perque en lloc d'anar davant meu ara va darrere (...i a certa distància...) i la sento respirar fort com si es tractés d'un St.Bernat i no d'un Schnauzer.

Quan sortim d'aquest caminet i anem a petar a la pista principal ja gairebé a baix a l'encreuament de camins inicial sembla que es faci de día un altre cop (no és cert pero passar de la foscor gairebé total del caminet a la poqueta llum que encara arriba a la pista principal es nota molt).

Bé, tan sols hem estat uns quaranta minutets corrent pero ja està prou bé per començar a correr amb aquest gos. Abans tenía una gossa d' atura, la Daia, amb la qual m'anava a correr sovint i fins i tot haviem fet alguna travessa pel Pirineu amb ella: aquesta sí que era una màquina i molt obedient !!

Llàstima que els díes s'escurcen i aviat quan plegui de treballar ja serà negra nit. Aleshores només podré anar a correr per pistes amples i conegudes : tampoc em desagrada anar de nit pel bosc, de fet és quan he vist més animals grans (senglars, genetes, cabirols, l'òliba, etc)

ELS LLOPS DEL MONTNEGRE

Històricament el Montnegre havía estat, com totes les àrees densament forestades d' Europa, indret ideal pel llop i malgrat avui día ja no en queden , sí que ens resten tot de llegendes que hi parlen i molts topònims que en fan referència.

Miraré d'aprofitar la meva afició a córrer pel bosc per visitar indrets que esmentin el llop.

Divendres 22 d'agost vaig fer-ne la primera:

Començant a córrer al coll de Can Benet (523m) per la pista que va cap a ponent direcció St.Martí de Montnegre. Tot d'una, passats uns 300 metres hi ha un camí a ma dreta que davalla cap al fons de la vall que separa la serra del Montnegre i els turons que van marcant els pendents cap al Vallès i, més endavant, van a petar a Fuirosos.

És un camí bastant costerut en baixada (cal tenir-ho en compte a l'hora de tornar, que farà pujada !!) voltat d'un bosc molt dens. Com que ens trobem al fons de la vall, hi ha una foscor que no es correspon amb la llum que hi havía a dalt del coll. Els arbres són alts i s'hi barrejen castanyers, arboços, sureres, alzines, avellaners i llorers. Falgueres s'estenen pel sotabosc donant un aspecte encara més ombrívol a tot el paisatge.

Vaig creuant un munt de torrenteres fins que en un punt on s'hi ajunten dues de grosses hi ha el Salt del Llop. Precisament avui fa un día grisot i un plojim constant m'acompanya tota l'estona. Aquí l'altímetre em marca 300 metres escassos i ara s'ha de desfer el camí.

Hi ha un parell de caminets que surten cap a ponent i que imagino em permetríen fer una ruta circular de tornada pero veig que s'acosta una tormenta i prefereixo no fer invents avui. Així que torno directament cap al Coll de Can Benet. En arribar-hi he vist una parella de corbs: és bastant estrany ja que el còrvid típic d'aquesta zona és el gaig. És curiós que quan vola el corb no es veu cap altre ocell al cel.

Aquesta nit ha fet una bona tempesta de vent, aigua i trons. A banda de caure amb força s'hi ha estat unes quatre hores plovent. He fet bé doncs en no encigalar-me pels camins desconeguts...

BATEIG

Ahïr vàrem batejar la nena. Per sort aquest cap de setmana ha afluixat la calor i fins i tot divendres i dissabte va fer fresqueta a casa.

Mossèn Alfons, el mossèn del poble és un crack. Molt catxondo tota l'estona i en acabat em surt amb el comandament a distància de les campanes que han instal.lat ara fa unes poques setmanes per a que el pare de la nena engegués les campanes. Després a dins, a la sagristía, em va seguir explicant com anàven i vinga a fer-les repicar !

Estàvem a l'altar el mossèn (evidentment), la mare amb la nena en braços, jo mateix, i el padrí (en Xisco) i la padrina (la Gemma). Tot i ser poquets (només hi havía la familia més propera més els mallorquins, Santi i Vane, Joan i Alicia), ompliem gairebé mitja esglèsia del poble. És petitoneta pero molt maca i agradable.

La nena s'ha portat molt bé, dormint tota l'estona fins i tot quan l'han ungit amb els olis i li han ruixat l'aigua pel cap.

Després cap a Vil.la Minerva a posar-nos les botes.

Ténen el jardí impressionant fins i tot a ple estiu: la gespa impecable i tota la vegetació molt ben cuidada, i la piscineta, les fonts, etc. El servei també impecable i el menjar molt abundant i molt bo. Hem començat a les sis o quarts de set i ens hem anat passades les deu del vespre.

Ha hagut una sorpresa: han aparegut en Mickey i la Minnie a fer-se fotos amb nosaltres i a donar uns regalets a la canalla. No només els críos s'han fet fotos amb ells: algun i alguna ganapia se n'ha fet també.

Després tothom cap a casa seva. Jo encara m'he donat un banyet a la piscina (tot i que feia fresca) mentre en Xisco i la Mónica s'han près la darrera copeta del cap de setmana.

Per cert, avui 11 d'Agost faig 41 anyets !!

PRIMERES VACUNES

Ahïr dimecres li vàren posar les primeres vacunes a la pardaleta de la foto i es va portar molt bé; només va fer uns brams quan la punxàven i prou: una mica de bracets i s'han acabat els plors.

La pediatra ens va dir que no calia ni comprar l'apiretal perque normalment només fan unes dècimes de febre i, això sí, es queden un xic tontets i dormen més durant el día de la vacunació.

Durant la tarda però li va anar pujant de mica en mica de 37.2 a 37.4 , i quan va arribar als 37.8 a les deu del vespre vàrem trucar al telèfon de sanitat-respon i ens van recomanar que li donéssim l'apiretal per si durant la nit li pujava més. Vaig fer doncs la primera sortida nocturna a la recerca de farmàcies de guàrdia per la reietona de la casa.

La farmàcia del poble és l'hòstia: no l'he vista mai oberta ni en festiu ni de nit. No fa per tant guàrdies pero el que m'ha semblat d'escàndol és que ni tan sols tinguin a la porta el paperet amb les farmàcies de guardia de la comarca. Per tant, després de cagar-me en ells, he tirat pel dret i he anat a allò segur: m'he anat directament a Arenys de Mar, a la Riera que n'hi ha quatre o cinc i alguna hi haurà de guardia. A més, per l'autopista són menys de cinc minuts.

M'aturo a la primera que trobo i resulta que està de vacances i el full amb les farmàcies de guardia és encara del mes de Juliol. Toca't els ous ! Pero vaja, truco a la Policia Local d'Arenys i em diuen que la farmàcia de guardia és la que hi ha a la Plaça de l'Església. A Arenys de Mar no es pot aparcar enlloc, ni tan sols davant de la farmàcia; i encara he tingut sort de trobar un foradet davant l'Ajuntament !

Tot arreglat: amb l'Apidural a la butxaca cap a casa.

Padel i onada de calor

Doncs sí. Com cada dilluns vam anar a jugar a pàdel les seleccions del Maresme contra la de St.Cebrià pero amb l'afegit de l'onada de calor que ha començat avui: he sortit de la feina a St.Quirze a 36ºC a les sis de la tarda i he arribat a St.Pol al club de tennis a 30ºC. A sobre ens ha tocat fer el primer "set" amb el sol de cara i els cabrons aquests vinga a llençar pilotes amunt !!...he acabat amb els ulls fets caldo !!

Pero tot i així els hem guanyat 6-4 i 6-4, com sempre.

Ens ha vingut a veure el Nervi Petit (evidentment amb la Belén), la Luisa i la Sílvia per part del Quimet, en Joanet (QUIN BITXO ESTÀ FET !!) i l'Anna per part del Joan, i ningú per part del Santi.

Hem fet una bona suada avui i sort que feia un ventet molt agradable. Després del partit hem intentat anar al Martri pero el cabronàs del cambrer no tenía ganes de treballar i quan ha vist entrar tanta tropa i no ha vist a ningú conegut els ha dit que no tenía pa. Aleshores hem agafat i ens hem anat a Les Garrofes, a St.Pol, on hem sopat bastant be. La Carla tenía el día tonto i s'ha passat tot el sopar bramant, per calor imagino, pobreta.

QUEDA INAUGURAT AQUEST BLOG

Avui, primer dilluns del mes d'Agost, inauguro aquest blog.

Realment es nota que treballem quatre gats ja que he vingut de casa a la feina en la meitat de temps que ho faig habitualment. El que sí hi ha són molts camions i molts, potser massa, estrangers d'aquests que porten tota la casa a sobre i sembla que no saben llegir els rètols. Es creuen de carril a carril, es colen al teletac sense tenir-ne, s'aturen als laterals de l'autopista...un autèntic merder. M'agradaría saber si quan creuen França condueixen igual (amb la mala llet que gasten els amics de La Gendarmerie...).

Un altre problema afegit pels que ens quedem a treballar durant aquest mes són els bars per a esmorzar o dinar. Per mí no és cap problema ja que em porto l'esmorzar de casa i aviat em penso portar el dinar també, pero realment altres estius he hagut de voltar per trobar coses obertes i normalment tot allò que he trobat obert són bars de polígon, lamentables, i on es menja francament malament.

El pitjor problema enguany potser serà la manca de feina. De fet ja fa mesos que la feina no para d'afluixar i el mes d'Agost pot ser dels més avorrits que recordo: espero equivocar-me i que tinguem més feina que mai, de fet demà i demà passat anirem de cul i esperem un parell de pics de feina més, confirmats. Per tant sembla que salvarem el mes.