Ahïr dimecres, en arribar a casa i veure que les meves dones no hi eren, vaig aprofitar per endur-me la Nera (l'Schnauzer de la foto) a correr pel bosc; a veure cóm està de fons físic.
Darrerament s'havía engreixat i la tenim una miqueta a règim.
Doncs bé, hem sortit a pujar al Turó Gros des del Coll de'n Cona a uns escassos 620 metres d'alçada i punt d'inici dels camins que carenen la serra del Montnegre o bé cap al Vallès, o que davallen per l'altre vessant cap a St.Cebrià, o que s'enfilen cap als cims.
La Nera no és de moment un fenòmen físic: hem trigat deu minuts en arribar fins l'estació meteorològica (726 metres) i deu minuts més en fer el cim (759 m.) . Si bé és cert que la ruta és molt costeruda i la pobre gossa no té costum de correr tanta estona.
El camí és molt boscós: comencem tot just a uns 620 metres d'alçada envoltats de sureres, arboços i castanyers (algún avet a la banda del Vallès) i a mida que enfilem cap al cim van dominant les alzines i els roures. Hi ha falgueres i sotabosc per tot arreu fent impossible sortir-se'n del camí.
Hi ha bastant fang de les darreres tormentes que hem tingut per l'Alt Maresme pero l'anem saltant per no embrutar-nos massa els peus.
Un cop al cim no tenim gaire temps per descansar ja que els díes ja no són tant llargs: són gairebé les vuit i el sol ja s'ha post darrere de les muntanyes a ponent així que sense deixar que la gossa respiri comencem a davallar, aquest cop no per la pista diguem-ne principal sino per un camí més estret i poc fressat que hi va més o menys paral.lel, menys costerut pero més constant (així em permet anar a un ritme més còmode corrent en baixada), pero amb la vegetació molt més apretada: les branques dels castanyers creuen el camí i hi fan una ombra que ara sí que se'ns ha fet de nit de sobte !!
Hi ha tanta vegetació que he d'anar apartant-la amb els braços a mida que corro i he d'anar inclinant el cos per evitar estampar-m'hi sense deixar de correr.
La gossa ara ja no va tant falaguera com a la pujada: es nota que està cansada perque en lloc d'anar davant meu ara va darrere (...i a certa distància...) i la sento respirar fort com si es tractés d'un St.Bernat i no d'un Schnauzer.
Quan sortim d'aquest caminet i anem a petar a la pista principal ja gairebé a baix a l'encreuament de camins inicial sembla que es faci de día un altre cop (no és cert pero passar de la foscor gairebé total del caminet a la poqueta llum que encara arriba a la pista principal es nota molt).
Bé, tan sols hem estat uns quaranta minutets corrent pero ja està prou bé per començar a correr amb aquest gos. Abans tenía una gossa d' atura, la Daia, amb la qual m'anava a correr sovint i fins i tot haviem fet alguna travessa pel Pirineu amb ella: aquesta sí que era una màquina i molt obedient !!
Llàstima que els díes s'escurcen i aviat quan plegui de treballar ja serà negra nit. Aleshores només podré anar a correr per pistes amples i conegudes : tampoc em desagrada anar de nit pel bosc, de fet és quan he vist més animals grans (senglars, genetes, cabirols, l'òliba, etc)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada